No té mèrit preguntar-se sobre el per què de les coses estranyes, noves o espectaculars, el té fer-se preguntes per allò que ja es dona per fet, per sabut i per evident. Em permetreu que m’aturi a preguntar-me per la mediocritat i la idiotesa, que prendré com a sinònim-agafat-amb-pinces de mediocritat.
Aquest matí, mentre llegia la premsa he vist una frase que deia:
Ya me he convertido en lo que él [el pare] más detesta: en un autor de éxito.
El relat començava dient:
Mi padre no lee textos premiados, textos que nacen con el pecado original de la comercialidad, textos que leería cualquier idiota porque los habría escrito cualquier bobo.
I eus ací que no em costa res arribar a la conclusió que, segons l’autor del relat, qualsevol llibre d’èxit ha d’haver estat escrit per una persona mediocre i que, alhora, serà llegit per persones mediocres. La conclusió següent a la anterior és que allò que agrada a la majoria et fa mediocre, perquè és mediocre. O és a la inversa, com que ets mediocre, t’agrada allò que és mediocre?
Quants cops no hauré sentit: “aquesta pel·lícula és una americanada!”, acompanyat, la majoria de vegades, d’un sentiment de menyspreu!; la majoria de vegades que ha estat en referència pel·lícules d’èxit de taquilla.
No puc evitar preguntar-me quina és l’essència de la mediocritat. Potser és allò que atreu a molta gent? I si atreu a molta gent, per què és mediocre? Si és del gust de tothom, serà que la majoria, encara que inconscientment, ha triat i determinat què és allò més valorable en aquell moment. Reflectirà l’estat d’ànim d’una societat o el que vulgueu, però, mediocre?
Seguidament he de preguntar-me per la intenció de l’escriptor, poeta, director de cinema, que crea una nova obra. És la de passar totalment desapercebut per esquivar la comercialitat? O bé es la de guanyar-se les garrofes? Si és el segon cas, intentarà fer allò que sap que agrada al consumidor, per tant, aquell que fa americanades no és el director, o, si ho és, és degut a la demanda d’americanades per part dels consumidors (no tant sols americans).
Per acabar em pregunto si no és el consumidor d’art, cinema, literatura, etc., aquell que estableix què és mediocre i què no amb la finalitat [única] de revestir-se ell mateix d’una aura d’entès en la matèria, de crític literari, d’art o de cinema: de persona de bon gust.
Jo crec que una obra mediocre no és aquella que es consumida per molts, sinó aquella que, consumir-la, esdevé un sacrifici i una obligació, encara que sigui autoimposada. Aquell llibre pesat, aquella pel·lícula amb un tractament fotogràfic i un diàlegs ‘especials’, aquella obra d’art que no saps com mirar-te-la en la que diuen que s’hi veu un animal. No sé si serà mediocre o no, però és avorrit. Serà que soc mediocre? D’acord, però és avorrit.
I que els deus em guardin de criticar (abans se’n deia menystenir, ara som més eufemístics) alguna obra que no m’hagi agradat. En tot cas diré allò de: “no m’ha agradat perquè no és el meu estil de cinema, art o literatura”.
Fixeu-vos que poca gent mostra la seva opinió basant-se en sentiments i sensacions propis (covards!), sempre ho fan apel·lant a allò que és neutre i que fa tothom (mediocritat): “és una americanada” en lloc de “no m’ha agradat” o “és massa comercial” en lloc de “crec que li falta algun contingut X o Y”.
Els consumidors d’excuses mediocres
també son persones mediocres?
Disculpeu-me per tanta mediocritat i disculpeu-me si algú s’ha sentit ofès per les meves paraules.
