El bé i el mal recompensen de la mateixa manera, amb la diferència, però, que el mal mostra un orgull i una franquesa envejables en assolir l’èxit que el bé és incapaç de gestionar sense una posterior cadena de sacrificis i penitències per compensar i amagar la satisfacció en assolir-lo; tot i això, el bé es vesteix de gala i esquiva l’anonimat que gairebé li és obligat, esdevenint part contraria.
El bé i el mal.
Sumatori
Soc l’entorn, les persones, els futurs que siguis capaç d’enumerar o comptar; no em demanis que sigui el teu deu i el teu salvador. Només hi ha un deu per mi: jo.
Busca’t els teus, no et puc ajudar en més perquè soc cendra.
Llaços i vincles
No és la meva intenció demonitzar aquestes eines tan útils en segons quins aspectes de la vida laboral i qutidiana, però sí que voldria fer notar l’error que cometem en centrar o basar qualsevol moviment social en les xarxes socials. La clau està en els vincles que s’estableixen: en una xarxa social virtual no cal tenir una relació d’amistat prèvia amb algú per a que aquesta persona incrementi la nostra llista d’amics. Hi ha estadístiques que diuen que només un 9,5% de la població té més de cinc amics físics, entenent com a amics aquelles persones que contribueixen activament en la nostra quotidianitat personal, ja sigui en la resolució de problemes, en el debat constructiu, etc; en canvi, la mitjana d’amics al facebook es mou sobre els 120.
Si difícilment som capaços de mantenir el contacte amb cinc o sis sense que de vegades ens suposi un esforç, com pretenem considerar ‘amics’ als desconeguts que omplen les files de la nostra llista de contactes?
No hi ha intercanvi d’idees o pensaments constructius amb implicacions personals, com a molt es comparteixen trivialitats obviables que no construeixen res.
Prenem les xarxes socials com a eines facil·litadores de contacte personal i, si per error, ens trobem amb la persona de l’altra banda del cable, no sabem massa bé què fer; de fet sí ho sabem: escapar.
Xarxa Social
La xarxa social és un pas més en el camí equivocat de l’evolució humana. Una ensopegada necessària de la que caldrà refer-se per reconèixer que allò que és nou no és, necessàriament, el camí correcte a prendre.
… talment com un adult que col·lecciona sabates més enllà de lo funcional: atresorant “Like’s” i construint-se fora del mon, construint una pseudo-realitat en un espai imaginari.
Memento Mori
Recorda que moriràs.
Recorda-ho cada dia.
Tolerància & Intel·ligència.
No pots ignorar a qui pensa de manera diferent a com ho fas tu, en tot cas, pots fer-ho d’aquells que pensen com tu, perquè ni aporten res nou ni suposen un risc pel teu sistema ideològic, però no cometis l’error d’ignorar o menystenir a qui discrepa de la teva opinió.
Qüestió d’ordre
Pots tenir la realitat que vulguis sense canviar-la essencialment. Només cal mirar-la d’una altra manera; la dificultat, però, rau en saber com mirar i en no creure en estructures inamovibles.
La sentència anterior s’extreu del principi d’inducció matemàtica i dels axiomes de Peano.
Economia i Salut
No, aquest escrit no va sobre les desastroses –no sé si necessàries- retallades en matèria sanitària dutes a terme per les diferents administracions. Però tampoc no s’hi allunya gaire.
Introduint les essències.
L’esperança és l’essència de la felicitat. Sense una no hi ha l’altra. L’esperança és allò que mou i la felicitat assolida és el destí, el lloc d’arribada. Sense camí a recórrer no hi ha, tampoc, felicitat. Fixeu-vos en aquells que ho tenen tot. Quants cops no hem llegit a la premsa que tal artista ha mort de sobredosi o que tal altre està en una clínica de desintoxicació. Felicitat és un concepte sempre-futur, ja sigui espaial o temporalment.
Arribats a aquest punt he de concedir-vos que hom pot sentir certa felicitat en assolir allò que volia, però el temps farà que la novetat envelleixi i es dissolgui dins la nova quotidianitat.
Però què és l’esperança? a banda d’allò que essencia (que n’és essència) la felicitat? És ignorància. És no saber. En saber assolim una realitat, arribem a un lloc i, com deia, no hi ha felicitat en el present, al menys, no massa duradora. Si felicitat és moviment i canvi –recerca- la realitat és allò més allunyat de la felicitat. Compte, no confonguem ara realitat amb desgràcia; és, en tot cas, un punt de partida.
La breu realitat
Vosaltres heu vist mai un metge, oncòleg, posem per cas, en que cada dia recordi als seus pacient que tenen càncer? Vosaltres creieu que aquest pacient té alguna esperança de felicitat, per efímera que sigui?
Per què, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els mitjans ens repeteixen que estem immersos en una crisi galopant? Tot just quan creiem que la cosa pot millorar et recorden que no, que t’estàs morint d’un càncer a la cartera.
Em pregunto quina novetat fa que allò que ja sabem i coneixem esdevingui noticia perpètua. Jo ja sé que l’economia va malament, però deixa’m tenir l’esperança de creure que ens en sortirem!
L’audiència augmenta de forma inversament proporcional a la felicitat d’aquesta i, què m’has dit! toca proclamar als quatre vents que això s’enfonsa per rebentar els índexs (d’audiència).
Serem “gilipolles”!
I què voleu que en faci jo, l’Alex, autor d’aquest text, quan veig per la televisió que Europa està immersa en una recessió, encara que no vulgui utilitzar-se aquesta paraula? Què puc fer quan em diuen que han despatxat a no sé quants treballadors?
Hi ha persones que després de quatre o cinc anys parlant de crisi encara no han aprés a viure en ella. De fet, estan en crisi constant.
La crisi no és un període més o menys prolongat en el temps, la crisi es un instant concret en el que es passa d’una situació favorable a una altra de menys favorable.
Un cop passat aquest instant tenim una nova quotidianitat en la que viure. Arribats a aquest punt només ens queda treballar per millorar les expectatives i tenir esperança. És un error creure que estem en crisi constant.
Aclucalls
Els cambrers desenvolupen una marcada pèrdua de visió perifèrica, talment com si duguessin aclucalls, com les bèsties de càrrega. Si no et situes davant dels seus nassos –dels del, cambrer, és clar- ets invisible.
La costum del ridícul
Com ha de funcionar una societat si quan es crea una nova llei, directriu o ordenança que no agrada el primer que es fa és ridiculitzar-la en lloc de discutir-la i refutar-la per via de la raó?
Absurditzar allò que no agrada, deixant de banda la necessària crítica constructiva, és un acte d’irresponsabilitat social. Una societat així és una societat que juga a la contra, reactiva i gens implicada en la construcció social.