Passa per assolir una observació objectiva de l’entorn, sense prejudicis, sense valoracions; i no és tant fàcil com sembla, perquè la valoració d’allò observat es la base de la nostra identitat, perquè construïm “jo” en funció d’“altri” i és difícil renunciar a la pròpia construcció.
Ser-en-el-moment
Honestedat.
La persona honesta dubta dels seus records mentre que la mentidera, al no haver d’apel·lar a la memòria, mostrarà tanta seguretat com li sigui possible; amb violència, si cal.
Comerciant de Like’s
Navegues per la xarxa capturant frases estúpides i venent-les barates: a preu de Like. No t’atures per veure la qualitat del producte amb que comercies; tampoc no importa, en aquests casos ningú no mira la qualitat d’allò que compra.
Passions i misèries
Fins que no trobis què t’apassiona,
estaràs condemnat a vagar per entre les teves les teves misèries.
d’Alumnes i Mestres
Alguns son alumnes tota la vida: buscant algú que els ensenyi què dir, què fer, què repetir perquè creuen que sols no saben viure. Trobaran algú que els mostrarà alguna veritat i l’atresoraran com la cosa més valuosa del mon per, tot seguit, ensenyar-la tan aviat com tinguin oportunitat sense tardar a dir qui era el mestre que es va dignar a ensenyar-los-la.
Altres, els menys, maten al mestre per esdevenir-ne un: no és mestre qui repeteix allò que no ha trencat, provat, validat, criticat i treballat amb el coneixement rebut i el que ha pogut aconseguir de diverses fonts; en aquest punt, en tria les parts que creu convenients, les perfecciona i, si s’escau, les entrega a algú altre. Però també és possible que no aconsegueixi crear res millor… tan se val perquè, sigui com sigui, s’haurà convertit en el millor dels alumnes.
Et necessito!
Em sento feliç en veure que t’equivoques i que comets errors, encara que només siguin d’ortografia; i quan veig la teva “basura” és quan més satisfet em sento de tota la feina que he fet per saber més que tu, per tant, permetré que segueixis sent un ignorant i que cometis errors.
Ser
Mai no dius allò que vols dir
sempre dius allò que ets.
Altruisme?
Ajudar per la satisfacció posterior que hom pugui sentir, és com menjar per poder cagar, cagar en el més pur esperit Freudià; tal ajuda perjudica a qui fa tal acció…
L’últim cafè.
Vint minuts. El temps que dura un cafè i quatre mots imprecisos. Les paraules sortien poc a poc, amb la cadència adequada per a una conversa irrellevant, perquè cap dels dos no satrevia a dir-ho: aquell seria el darrer cafè, el darrer moment que mai més compartirien.
L’un era per a l’altre un parèntesi en la monòtona quotidianitat, un al·lè de vida en un dia mort, la remor tranquil·litzant del mar, vent d’octubre entre arbres despullats. Amics. Això deien, això creien, això, volien creure. Mai cap silenci havia parlat tant com els seus ulls amb la tassa de cafè als llavis. Mai!
Havent arribat al punt de mútua necessitat, el moment del cafè esdevenia tortura insofrible. Implorant-se mútuament els ulls en arribar, i buscant allò que no es diran, l’hola i l’adéu es confonen i el primer moment esdevé mercè del darrer.
I de tant en tant es trepitgen les paraules, i es disculpen cent cops. Sempre s’expliquen les mateix històries, històries mil cops diferents! una per cada cafè, històries velles que cobreixen de formalisme el moment, altrament, d’adorable silenci. I en acabar, un adéu. I fugen el ulls en direccions imprecises, per no topar amb el cor de l’altre.
I aquelles mil històries, ja no s’escoltaran en aquella terrassa a mig matí, mil històries que ningú no seguia, però que eren pausa en la conversa de cor a cor, paraules de descans, sonors silencis per omplir els buits del moment. Paraules trencades.
Les llàgrimes del darrer cafè.
Mesures i riscos
De vegades calen mesures dràstiques i riscos assumits per acabar amb situacions poc definides i gens determinades. Hi ha amants de la incertesa constant, de la indefinició; no em busqueu entre ells.