Reaitat de partida: l’etern començar.

La meva realitat és punt de partida,  
                            mai punt d’arribada.

Tret que, ja des de bon principi, decideixi no interaccionar amb la resta d’individus que conformen la meva quotidianitat i això serà impossible perquè tot i aconseguir la no interacció conscient, els meus sentits no es poden impermeabilitzar respecte d’allò que, activa o passivament, ve de fora de mi i que construeix la meva realitat subjectiva.

Ser-en-el-moment

Passa per assolir una observació objectiva de l’entorn, sense prejudicis, sense valoracions; i no és tant fàcil com sembla, perquè la valoració d’allò observat es la base de la nostra identitat, perquè construïm “jo” en funció d’“altri” i és difícil renunciar a la pròpia construcció.

Honestedat.

La persona honesta dubta dels seus records mentre que la mentidera, al no haver d’apel·lar a la memòria, mostrarà tanta seguretat com li sigui possible; amb violència, si cal.

Comerciant de Like’s

Navegues per la xarxa capturant frases estúpides i venent-les barates: a preu de Like. No t’atures per veure la qualitat del producte amb que comercies; tampoc no importa, en aquests casos ningú no mira la qualitat d’allò que compra.

Passions i misèries

Fins que no trobis què t’apassiona,
estaràs condemnat a vagar per entre les teves les teves misèries.

Et necessito!

Em sento feliç en veure que t’equivoques i que comets errors, encara que només siguin d’ortografia; i quan veig la teva “basura” és quan més satisfet em sento de tota la feina que he fet per saber més que tu, per tant, permetré que segueixis sent un ignorant i que cometis errors.

Ser

Mai no dius allò que vols dir
sempre dius allò que ets.

L’últim cafè.

Vint minuts. El temps que dura un cafè i quatre mots imprecisos. Les paraules sortien poc a poc, amb la cadència adequada per a una conversa irrellevant, perquè cap dels dos no satrevia a dir-ho: aquell seria el darrer cafè, el darrer moment que mai més compartirien.

L’un era per a l’altre un parèntesi en la monòtona quotidianitat, un al·lè de vida en un dia mort, la remor tranquil·litzant del mar, vent d’octubre entre arbres despullats. Amics. Això deien, això creien, això, volien creure. Mai cap silenci havia parlat tant com els seus ulls amb la tassa de cafè als llavis. Mai!

Havent arribat al punt de mútua necessitat, el moment del cafè esdevenia tortura insofrible. Implorant-se mútuament els ulls en arribar, i buscant allò que no es diran, l’hola i l’adéu es confonen i el primer moment esdevé mercè del darrer.

I de tant en tant es trepitgen les paraules, i es disculpen cent cops. Sempre s’expliquen les mateix històries, històries mil cops diferents! una per cada cafè, històries velles que cobreixen de formalisme el moment, altrament, d’adorable silenci. I en acabar, un adéu. I fugen el ulls en direccions imprecises, per no topar amb el cor de l’altre.

I aquelles mil històries, ja no s’escoltaran en aquella terrassa a mig matí, mil històries que ningú no seguia, però que eren pausa en la conversa de cor a cor, paraules de descans, sonors silencis per omplir els buits del moment. Paraules trencades.

Les llàgrimes del darrer cafè.

Mesures i riscos

De vegades calen mesures dràstiques i riscos assumits per acabar amb situacions poc definides i gens determinades. Hi ha amants de la incertesa constant, de la indefinició; no em busqueu entre ells.

Llaços i vincles

No és la meva intenció demonitzar aquestes eines tan útils en segons quins aspectes de la vida laboral i qutidiana, però sí que voldria fer notar l’error que cometem en centrar o basar qualsevol moviment social en les xarxes socials. La clau està en els vincles que s’estableixen: en una xarxa social virtual no cal tenir una relació d’amistat prèvia amb algú per a que aquesta persona incrementi la nostra llista d’amics. Hi ha estadístiques que diuen que només un 9,5% de la població té més de cinc amics físics, entenent com a amics aquelles persones que contribueixen activament en la nostra quotidianitat personal, ja sigui en la resolució de problemes, en el debat constructiu, etc; en canvi, la mitjana d’amics al facebook es mou sobre els 120.

Si difícilment som capaços de mantenir el contacte amb cinc o sis sense que de vegades ens suposi un esforç, com pretenem considerar ‘amics’ als desconeguts que omplen les files de la nostra llista de contactes?

No hi ha intercanvi d’idees o pensaments constructius amb implicacions personals, com a molt es comparteixen trivialitats obviables que no construeixen res.

Prenem les xarxes socials com a eines facil·litadores de contacte personal i, si per error, ens trobem amb la persona de l’altra banda del cable, no sabem massa bé què fer; de fet sí ho sabem: escapar.