No és la meva intenció demonitzar aquestes eines tan útils en segons quins aspectes de la vida laboral i qutidiana, però sí que voldria fer notar l’error que cometem en centrar o basar qualsevol moviment social en les xarxes socials. La clau està en els vincles que s’estableixen: en una xarxa social virtual no cal tenir una relació d’amistat prèvia amb algú per a que aquesta persona incrementi la nostra llista d’amics. Hi ha estadístiques que diuen que només un 9,5% de la població té més de cinc amics físics, entenent com a amics aquelles persones que contribueixen activament en la nostra quotidianitat personal, ja sigui en la resolució de problemes, en el debat constructiu, etc; en canvi, la mitjana d’amics al facebook es mou sobre els 120.

Si difícilment som capaços de mantenir el contacte amb cinc o sis sense que de vegades ens suposi un esforç, com pretenem considerar ‘amics’ als desconeguts que omplen les files de la nostra llista de contactes?

No hi ha intercanvi d’idees o pensaments constructius amb implicacions personals, com a molt es comparteixen trivialitats obviables que no construeixen res.

Prenem les xarxes socials com a eines facil·litadores de contacte personal i, si per error, ens trobem amb la persona de l’altra banda del cable, no sabem massa bé què fer; de fet sí ho sabem: escapar.

L’evolució fa prevaler aquells trets que tendeixen a fer disminuir la incertesa de l’entorn de l’organisme evolucionat: un peix amb una dentadura ben afilada i amb les dents apuntant a l’interior de la boca té més possibilitats de retenir la presa que un que tingui les dents igualment afilades però apuntant a l’exterior del peix; el tret evolutiu redueix la incertesa en l’aspecte alimentari: l’animal s’alimentarà gairebé sempre. No hi ha lloc a la pregunta “avui, podré dinar?”. La resposta és, gairebé sempre, “SI”.

Qüestió important:

Si no hi ha incertesa,
no hi ha necessitat de formular preguntes.

Avui hi havia un titular a la premsa que deia que les empreses internacionals de rating (empreses que acostumen a ser les que responen a les preguntes sobre si és bo invertir en determinat assumpte) es mantenen escèptiques davant la inclusió, en la Constitució Espanyola, d’un límit d’endeutament. Bé, aquest escepticisme, en fer-lo palès públicament a través de la premsa, manté el grau d’incertesa en la ment de l’inversor i, com no, del públic en general.

Suposo que a aquestes empreses ja els va bé que es mantingui de manera antinatural aquest grau d’incertesa econòmica, ja que el seu negoci és cobrar per respondre a la pregunta “¿és bona aquesta inversió?” , és a dir, cobrar per reduir la incertesa de l’inversor.

En una mon que s’enfonsa –econòmicament-, qualsevol entitat amb capacitat per reduir la incertesa dels mercats hauria de posar-se a disposició dels governs per tal de treballar en la reconstrucció d’un mercat saludable o, si més no, no contribuir de forma tan irresponsable a augmentar-ne la incertesa.

El poble ha oblidat que és el poble. El poble, esdevingut ignorant en extrem per avorriment d’ell mateix, ja no sap què és la democràcia i, de sobte, s’aixequen lemes infantils i sense sentit.

El poder és del poble! El carrer és nostre! Lluitarem per vosaltres! No oblidem i no perdonem!

El carrer sempre ha estat del poble, però el poble ho ha oblidat. En quin moment va renunciar a ell? No ho sé, suposo que el telèfon mòbil de darrera generació era més atractiu que les llibertats guanyades amb la feina, sang i suor vessada pels nostres pares i avis.

El poder és del poble. El poble ha parlat, diuen. Però quants pobles hi ha i quantes proclames més poden sorgir? I què passa amb aquells que no es senten inclosos amb “el poble” al que alguns fan referència en erigir-se portaveus d’aquest?

Només hi ha un poble i només hi ha una manera per proclamar la seva veu: la democràcia i les urnes. Això implica tolerància envers d’aquells que no pensen de la mateixa manera, també implica acceptar allò que la majoria –aquest cop sí, aquest cop es tracta del poble- decideixi lliurement per boca i ma de cada individu: a les urnes.

Això és democràcia i cap altra cosa no ho és.

El valor social és dissol en dissoldre’s el grup social que el sustenta, l’individual roman inalterable i, afectat només per les inclemències de la quotidianitat, és en base a ell, al valor individual, que cal construir o reformar els que sustentaran la societat futura, altrament, el resultat serà una societat feble i caduca.

No pots canviar un sistema del que formes i has format part pretenent culpabilitzar als altres dels defectes que comparteixen amb tu.

No pots voler canviar un sistema basant les teves accions en una divisió social, en vencedors i vençuts en els que tenen la raó i els que estan mancats d’ella. Així va començar la guerra civil espanyola. Així han començat totes les guerres santes, així actua Al Qaeda, així actua ETA:

…jo tinc raó, tu no, i com que tinc raó estic legitimat a fer allò que em sembla que he de fer.

I el pitjor de tot és que els que es mouen amb el principi de la divisió social son prou ignorants com per no tenir en compte les conseqüències dels seus actes, només els interessa protagonisme social i la legitimitat que dona la massa social furiosa. Massa social, d’altra banda, ignorant en essència.