Sempre hi ha un altre constructor, un que recupera les restes dels decebuts, dels morts, dels que ja no tenen esperança; és el constructor d’espectres.

View this post on Instagram

A post shared by Alex Galletero Quer (@alex.quatrecoses)

Per a qualsevol cosa que facis, hi ha –tens- una explicació satisfactòria que justifica el teu comportament.
Per tu, al menys.

Donada una distribució aleatòria de punts sobre un paper, sempre hi ha una manera de connectar-los de forma que se’t reveli la figura amagada. El problema és que no hi ha cap figura amagada; veus allò que vols veure.

Si te la foten massa vegades de la mateixa manera
no pensis que els altres son males persones o que el mon va contra tu,
comença a preguntar-te si no seràs una mica gilipolles.

Ens comprometem amb allò que no ens costa cap esforç. Ens comprometem en les converses de cafè i després del partit del futbol ja hem oblidat l’assumpte. Fins que se’n torni a parlar, és clar, llavors tornem a ser els individus més compromesos que hom pugui trobar. Enganxem quatre o cinc imatges al facebook sobre el tema en qüestió i amb això donem per conclosa la bona obra del dia. O de la setmana… o pitjor encara…

… i ens hi comprometem perquè sabem -potser no conscientment- que son causes inabastables per un sol individu, causes que formalment estan ben construïdes però mancades de tot possibilitat de solució. Son causes que ens permeten el compromís en vacances, en caps de setmana i dies festius sense la necessitat de despentinar-nos ni arriscar res.

Quines normes socials cal observar per poder viure dignament? I aquesta dignitat que busquem, és una dignitat necessària o és una dignitat imposada pel grup?

No puc evitar preguntar-me, alhora, si aquestes qüestions que em plantejo les plantejo perquè em pregunto sobre elles com a observador objectiu o perquè la meva posició social m’impel·leix a enderrocar allò que hi ha establert per tal de permetre’m ascendir.

The most powerful force ever known on this planet is human cooperation.

Suposo que alguns de vosaltres haureu arribat a lo que podria considerar-se com una mena d’orgasme espiritual al llegir la frase anterior, per allò de que la unió fa la força, de que units ningú no ens vencerà o mil interpretacions i enquadraments més…
Per sort, la intel·ligència de l’autor d’aquesta frase, en Jonathan Haidt, va completar-la amb:

— a force for construction
and destruction.

I es que la primera frase, sense el complement de la segona, és poc menys que una mentida perquè l’imaginari humà i l’intel·lecte poc crític, tendiran a omplir de benevolència i amor els espais entre les paraules, oblidant els milions de morts en els conflictes bèl·lics, o la imminent destrucció del planeta duta a terme per la ma i la força humana.

No hi haurà evolució intel·lectual
si abans no s’afronta allò que som: monstres.