Vint minuts. El temps que dura un cafè i quatre mots imprecisos. Les paraules sortien poc a poc, amb la cadència adequada per a una conversa irrellevant, perquè cap dels dos no satrevia a dir-ho: aquell seria el darrer cafè, el darrer moment que mai més compartirien.
L’un era per a l’altre un parèntesi en la monòtona quotidianitat, un al·lè de vida en un dia mort, la remor tranquil·litzant del mar, vent d’octubre entre arbres despullats. Amics. Això deien, això creien, això, volien creure. Mai cap silenci havia parlat tant com els seus ulls amb la tassa de cafè als llavis. Mai!
Havent arribat al punt de mútua necessitat, el moment del cafè esdevenia tortura insofrible. Implorant-se mútuament els ulls en arribar, i buscant allò que no es diran, l’hola i l’adéu es confonen i el primer moment esdevé mercè del darrer.
I de tant en tant es trepitgen les paraules, i es disculpen cent cops. Sempre s’expliquen les mateix històries, històries mil cops diferents! una per cada cafè, històries velles que cobreixen de formalisme el moment, altrament, d’adorable silenci. I en acabar, un adéu. I fugen el ulls en direccions imprecises, per no topar amb el cor de l’altre.
I aquelles mil històries, ja no s’escoltaran en aquella terrassa a mig matí, mil històries que ningú no seguia, però que eren pausa en la conversa de cor a cor, paraules de descans, sonors silencis per omplir els buits del moment. Paraules trencades.
Les llàgrimes del darrer cafè.
MEDIANOCHE
Esto le pido a la Suerte:
Al nacer de la jornada,
abrir los ojos y verte.
Y cuando está terminada
la labor,
con el alma descansada
por el amor,
cerrar los ojos y verte.
Y si, la vida pasada,
quiere el sino que despierte
de la nada,
abrir los ojos y verte.
Anticipant un futur de poesia i moments dibuixats amb lletra. Aquí us deixo un enllaça al darrer llibre de la poetessa andorrana Ester Fenoll amb fotografies de Sonia Rimbau.
Edita: Arola Editors.
“He posat cortines
a la meva vida,
algunes han coincidit
on hi havia finestres.”
I ara, mirant una miqueta enrere, un altre llibre de la mateixa autora: “Esmorzar Perfecte”.
ESMORZAR PERFECTE
Sóc tan petita
que puc seure a la vora
d’una tassa
de café amb llet.
Decideixo tirar-me dins
i sento que està tèbia,
més aviat freda.
Tinc un forat molt gran
enmig de la panxa;
suro amb forma de "Donut".
Quan me n’adono estic relliscant
per la trajectria d’una llàgrima
i és que no tindré
un esmorzar perfecte.
Estic semi-destroada
"enriquecida con calcio".
Ja us havia parlat d’aquest llibre en Sobredosi i Un Regal. En aquest cas, qualsevol dels dos llibres seria el regal perfecte (recordeu que el regal perfecte depèn molt de la persona a qui li feu)
El gust amarg del passat
retorna als llavis,
(sovint escull el vespre
per tornar).
Veig el meu reflex
en els trens que passen,
se m’emporten
i em tornen a deixar
enmig d’un silenci
entre paraules.
Ara plou,
i la pluja barreja
sentiments i raons.
T’espero amb l’esperança xopa,
tacada de blanc.
En una tarda de pluja, si la tranquilitat acompanya, la poesia és la millor lectura.
Salutacions.
… de versos lliures de rima i plens de colors e imatges. 80 pàgines de perles medicinals. Dosi recomanada: no menys de dos al dia.
Aquí hi ha un exemple (per que ho tasteu)
ESMORZAR PERFECTE
Sóc tan petita
que puc seure a la vora
d’una tassa
de café amb llet.
Decideixo tirar-me dins
i sento que està tèbia,
més aviat freda.
Tinc un forat molt gran
enmig de la panxa;
suro amb forma de "Donut".
Quan me n’adono estic relliscant
per la trajectria d’una llàgrima
i és que no tindré
un esmorzar perfecte.
Estic semi-destroada
"enriquecida con calcio".
Podeu baixar-vos un extracte del llibre en PDF pitjant
En els següents enllaços trobareu més informació sobre aquest llibre i la seva autora.
Autora: Ester Fenoll Garca (més informació a D2EDICIONS)
Llibre: Esmorzar Perfecte (més informació i venda a D2EDICIONS)
Espero que us agradi.
Seguint amb el llibre enterior, us mostro un dels poemes, el que dona títol al llibre: Esmorzar Perfecte, per Ester Fenoll García.
ESMORZAR PERFECTE
Sóc tan petita
que puc seure a la vora
d’una tassa
de cafè amb llet.
Decideixo tirar-me dins
i sento que està tèbia,
més aviat freda.
Tinc un forat molt gran
enmig de la panxa;
suro amb forma de “Donut”.
Quan me n’adono estic relliscant
per la trajectòria d’una llàgrima
i sé que no tindré
un esmorzar perfecte.
Estic semi-destroçada
“enriquecida con calcio”.
Salutacions,
Espurnes en els teus ulls.
mentre sona la música,
-i et mous seguint les pauses-
mentre ballen els arbres
-en silenci-
mentre la sorra crepita
-sota el sol-
mentre les ombres tornen
-orenetes-
i els corbs callen
-enfeinats recollint ànimes-
mentre les campanes ploren
-qui ha marxat?-
Jo veig espurnes en els teus ulls.
i en florir el cel
-primavera?-
en lenlluern del sol
-dolor i plaer, llençols, tomba de secrets-
en la tempesta
-trons que son batecs-
sota les agulles
-aigua, llàgrimes i acer-
amb el fred
-que guarda les paraules sota la capa-
Veig espurnes en els teus ulls.
i tancats sota el marbre
vora larbre
a lombra
en silenci
resten els records
-prohibits-
enduts pel lladre,
-el temps-
fossilitzats,
-de pedra bategant-
però vius: amagats!
I en tancar els ulls,
sento llàgrimes
-foc-
marcant-me la pell.
I en despertar, lhora passada
-desitjo morir-
i en veurem sol
-desitjar tornar-
home no ha patit tant
-ha mort, afortunat-
En trobar infinit al seu costat.
no marxis.
(esborrany)
per racons bruts i humits
soc ombra perduda
d’algú que un dia passà
per allà on no deuria.
» Read the rest of this entry «
Podeu baixar-vos aquest text en PDF clicant
aquí.
-A l’altra banda del mar –
Veig caure la nit a trenc d’alba.
Ftils pinzellades de vermell i ocre
tempesta apagada
cel que crema!
On s el Vi?
All d’aigua caiguda,
atmosfera fresca,
densa.
Gingebre?
Ginebra!
Sensacions terminals d’un dia,
que tot just comena a morir.
Oh! Malet, que sort tens de conixer l’hora de la teva fi.
On s l’espasa?
Llgrimes plogudes mentre jo dormia,
plorades sobre mi mentre et cantava.
Sento vida i fred.
I, Tips d’aigua,
els meus ulls resten silenciosos vora l’horitz
a un pensament de tu.
Oh! Mediterrani, que en saps d’ella?
I es mar quan va, i es mar quan ve.
mentre ses teves paraules
s’escriuen a sa sorra
jo
no et se llegir.
Llat que t’escapes d’ella, que me’n pots dir?
Mots
preciosos
que
es
trenquen
en caure en el meu oir,
rere sa tanca de pedra,
que un dia sa terra escop.
“A s un cigronet…”
I un infant que reviu histories passades,
merc de paraules retingudes per un vell pescador,
que noms pretn atrapar un altre moment.
Si us plau, em permet?
I el nin esdev gegant d’ira
en jo interrompre al pescador.
Deixi’m ses xarxes, vell homo,
que tenc qu pescar.
Xarxes
teixides
de mots
cicatritzats
amb
anys
de
sang
de
mans
tallades,
de pells cremades i nits perdudes.
Xarxes conjurades d’experincia i saber,
xarxes que saben on trobar.
I el mar quan va,
i el mar quan ve.
Afortunada terra humida pel teu amant!
Tant de bo jo pogus!
Deixi’m ses xarxes, vell homo,
que he de partir.
Encara recordo
-pensament amputat traumticament-
la humitat de la nit passada,
solcant la meva carn com ho faria s’aixada,
en terra sagnant.
On s el Vi?
Oh! Du!
Ma vida per dormir!
Vull veure-la de nou!
Hi vull parlar!
Oh! Du!
Rere el tancat de pedra, all s.
Rera el tancat de pedra,
a l’altra banda del mar.
A l’altra banda del Mar.
Deixi’m ses xarxes, vell homo,
deixi-me-les, que he de partir.
