Quin model de mon vols? –No vull un nou model de mon, vull un nou model d’home.

El poble ha oblidat que és el poble. El poble, esdevingut ignorant en extrem per avorriment d’ell mateix, ja no sap què és la democràcia i, de sobte, s’aixequen lemes infantils i sense sentit.

El poder és del poble! El carrer és nostre! Lluitarem per vosaltres! No oblidem i no perdonem!

El carrer sempre ha estat del poble, però el poble ho ha oblidat. En quin moment va renunciar a ell? No ho sé, suposo que el telèfon mòbil de darrera generació era més atractiu que les llibertats guanyades amb la feina, sang i suor vessada pels nostres pares i avis.

El poder és del poble. El poble ha parlat, diuen. Però quants pobles hi ha i quantes proclames més poden sorgir? I què passa amb aquells que no es senten inclosos amb “el poble” al que alguns fan referència en erigir-se portaveus d’aquest?

Només hi ha un poble i només hi ha una manera per proclamar la seva veu: la democràcia i les urnes. Això implica tolerància envers d’aquells que no pensen de la mateixa manera, també implica acceptar allò que la majoria –aquest cop sí, aquest cop es tracta del poble- decideixi lliurement per boca i ma de cada individu: a les urnes.

Això és democràcia i cap altra cosa no ho és.

“La contra” de La Vanguardia titulava el següent: “Las redes acabarán por crear una consciencia universal”. Certament alguna cosa canviarà quan la xarxa esdevingui cosa tant quotidiana com ara ho son els mitjans de transmissió d’informació i coneixement basats en paper. Però dubto que aparegui tal consciència universal; en tot cas, aquesta consciència, és més probable que emergeixi com a fruit de l’expansió del coneixement i de l’educació basada em paper i en principis poc volubles que en un substrat tecnològic punter.

No és la terra la que dona patates, son les patateres que s’hi planten les que ho fan, ara bé, la terra hi ajuda.

És diu que una cosa és voluble quan aquesta té la capacitat, intrínseca o extrínseca, de canviar fàcilment totes o alguna de les seves parts; la volubilitat, normalment, acostuma a ser sinònim d’inconstància, de poca profunditat i poc arrelament d’allò que s’adjectiva com a voluble: manca d’opinió, caràcter canviant, indecisions contínues. Podríem dir que una persona voluble és una persona de pocs principis –o molts i canviants.

Aquesta volubilitat ve determinada, crec jo, per la quotidianitat de l’individu, quotidianitat entesa com a tots els factors i elements amb que aquest interactua. Els coneixements i les idees trameses per la xarxa, els moviments socials sustentats per les noves tecnologies –essencialment canviants- tenen la impagable capacitat d’arribar arreu del mon –arreu del mon on arriba la xarxa, és clar- i canvien segons l’estat d’ànim d’aquell grup social que fa circular certa informació; perden i guanyen vigència amb la rapidesa que ho fa l’individu que té al seu abast trametre-la per tant, al ser la xarxa una eina d’us social conscient i amb intencionalitat, hereta la volubilitat d’aquells que la utilitzen i mai no esdevindrà, al meu entendre, punt de referència o llavor d’una consciència universal o col·lectiva.

La velocitat amb que el contingut de la xarxa canvia contraresta la capacitat de crear opinió duradora atès que desvia l’atenció de l’observador cap a multituds de focus sense connexió aparent.

La xarxa té altres funcions gens menyspreables: la transmissió d’idees i conceptes nous i una gran capacitat de promoure la mobilització social, no obstant això la consciència social ha de sorgir de la unió de la consciència dels individus que comparteixin una quotidianitat, és més, previ a la emergència d’aquesta consciència col·lectiva ha d’emergir un entorn sociopolític global que proporcioni als individus una quotidianitat poc més o menys comú, i, pel que sembla, ara per ara no és l’objectiu principal de la societat moderna, al menys, no ho és més enllà de la creació d’una societat global que econòmicament reporti beneficis.

Caldrà esperar al següent pas evolutiu per veure quines cartes tenim.

El valor social és dissol en dissoldre’s el grup social que el sustenta, l’individual roman inalterable i, afectat només per les inclemències de la quotidianitat, és en base a ell, al valor individual, que cal construir o reformar els que sustentaran la societat futura, altrament, el resultat serà una societat feble i caduca.

No pots canviar un sistema del que formes i has format part pretenent culpabilitzar als altres dels defectes que comparteixen amb tu.

No pots voler canviar un sistema basant les teves accions en una divisió social, en vencedors i vençuts en els que tenen la raó i els que estan mancats d’ella. Així va començar la guerra civil espanyola. Així han començat totes les guerres santes, així actua Al Qaeda, així actua ETA:

…jo tinc raó, tu no, i com que tinc raó estic legitimat a fer allò que em sembla que he de fer.

I el pitjor de tot és que els que es mouen amb el principi de la divisió social son prou ignorants com per no tenir en compte les conseqüències dels seus actes, només els interessa protagonisme social i la legitimitat que dona la massa social furiosa. Massa social, d’altra banda, ignorant en essència.

Conèixer i utilitzar conceptes senzills, aquells que son abastables per tothom, no aporta prestigi, així doncs n’hem inventat tants de complicats i pesants que ara ens resulta impossible arribar a l’essència veritable de les coses.

La llibertat –la que es gasta aquests dies- és una andròmina voluminosa inventada per la societat capitalista. Si partim de la premissa mercantil que la llibertat no és altra cosa que opcions i alternatives, la conclusió cau pel seu pes: com més diners, com més productes generi la industria, més lliure és l’individu al tenir la possibilitat de fer més en poder triar entre més.

Paguem per ser més lliures.
Comprem la llibertat a terminis.

En el moment en que es relaciona un producte de mercat amb un valor humà, el primer n-plica el seu valor i el segon el divideix en la mateixa mesura. Si el valor humà és la llibertat, aquesta queda reduïda a un simple acte de consum: a més consum, més llibertat. El producte que et dona més llibertat és el més preuat, el més valuós i la llibertat és redueix a triar entre les diverses ofertes. Normalment és un cotxe –per si hom esperava que fos un llibre-

És ben fàcil concloure, doncs, que la llibertat és el resultat d’una operació matemàtica subjectiva: quan, de les opcions que tenim, se’n resta una, som una opció menys lliure; per tant, aquell que mai no resta opcions és l’únic que manté un estat de llibertat constant, això és, aquell a qui ningú no li ofereix opcions perquè no té necessitat de més opcions; això és, aquell que sap i coneix el valor de les coses senzilles.

Llibertat és un telèfon mòbil per poder actualitzar l’estat del facebook i no perdre el contacte amb els cinc cents amics-lliures que tens. Llibertat és un iPAD amb el que poder estar al dia de les ofertes de consum. Llibertat és poder comprar música, perquè algú va dir un dia que no només de pa viu l’home (de música tampoc, afegeixo jo). Llibertat és un iPod per poder escoltar lo que volem quan volem i on volem.

El diner ens ha ensenyat a voler i quan volem no som lliures, només fem allò que ens han ensenyat a fer: voler.

La llibertat no existeix per se; aquest és un concepte essencialment lligat la mancança de molts altres principis humans: moviment, expressió, etc. i les seves respectives mancances.

D’un concepte que només existeix quan d’altres es veuen minvats hem passat a un concepte construït segons els plànols i les indicacions del consum: llibertat és poder tenir (telèfons, ordinadors, etc)

(aquest text és un esborrany)

Aquest dies estic llegint “La sabiduria de la tortuga” –Sin prisa, pero sin pausa- d’en José Luis Trechera. (ISBN: 8492516429 ISBN-13: 9788492516421).

Hi ha una cita molt relacionada amb el tema central del llibre, que encapçala la introducció:

Tenim tanta pressa per actuar, escriure i fer sentir la nostra veu en el silenci de la eternitat, que oblidem la única cosa important: viure.
                                                                                                      (R.Stevenson)  

Aquest llibre analitza els factors que acceleren l’home modern (seria incorrecte dir que acceleren la societat, perquè cal buscar la raó última de l’acceleració en l’individu) i proposa algunes alternatives “Slow” per millorar la qualitat de vida i gaudir-la en plenitud (què és això de la plenitud? Suposo que una tendència).

En el llibre, i d’acord amb l’opinió d’un modest servidor, queda clar que cal canviar els valors (allò que hom creu –en aquesta època- que la societat considera com a bo) que regeixen la economia, l’èxit social i, al cap i a la fi, la nostra vida quotidiana, pública i privada. Però quines alternatives tenim?

Reprendre els vells valors, no absolutament, perquè això ens aïllaria totalment com a individus en una societat que és reafirmaria en les seves males costums en reacció a les velles que hauríem recuperat –en veure’s atacada-, perquè un dels valors moderns és la homogeneïtzació social, això és, tots iguals en el treball a fer (però campi qui pugui per reclamar un sou més elevat que l’altre), tots iguals en les modes i tendències: l’èxit és tenir un bon cotxe i una bona casa, vestir de marca. No s’accepta cap altra classe d’èxit. Aquesta és la homogeneïtzació a la que em refereixo, no hem de confondre-ho amb al igualtat en els drets socials.

En aquest cas, per exemple, prendré el sistema de valors Japonès que regia la vida dels samurais i, per extensió, la d’aquells que aspiraven a certa dignitat social. Com sempre, la societat antiga està tacada –bruta- amb la mateixa marca que la moderna: el reconeixement social, però aquest és un mal endèmic de l’home-en-societat.

Cal dir, abans de continuar, que cap sistema de valors alternatiu ha de ser un conjunt anti-sistema, perquè, certament, l’únic valor que tindria preponderància sobre la resta seria la oposició i aquesta, mai, és un valor per se, com a molt seria una manera ràpida de fer-nos populars i els valors que pretenem prendre o recuperar, una simple coartada per fer-nos amb l’èxit social, per tant, aquests valors cal veure’ls i prendre’ls des de la individualitat.

Aquests valors son 7, que us mostro tot seguit:

1.- GI: Honradesa i Justicia: fer allò que cal quan cal, amb tothom, sigui quina sigui la situació i el context. Fer allò que és degut. Sense matisos, sense valoracions: hi ha allò que és correcte i allò que no ho és. Quan apareix la valoració o interpretació moderna de la llei, apareix la malicia i la trampa. És freqüent trobar i buscar excuses en l’actuar modern apel·lant a l’esperit o a la lletra de la llei, segons ens convingui.

2.- YUUKI: Coratge, valor: per fer allò que cal fer. Per fer coses tan simples com viure la vida que hem triat de la manera en que hem planificat encara que vagi en contra d’allò que la societat espera. Aquesta paraula està formada per dos Kanjis (caràcters) el superior és el nucli de chiara –força física- per tant, aquest YUUKI té a veure amb l’energia aplicada en fer: amb la acció. És un despertar, al matí, i fer sense por.

3.- JIN: Benevolència i compassió: benevolència amb aquells que es creuen superiors i compassió amb aquells que es senten inferiors a nosaltres; perquè ningú és superior o inferior, és una qüestió d’ego i de fe. JIN és una relació entre dos, com mostra el caràcter, format pel símbol de l’home (el gràfic vertical de l’esquerra) i el número dos (les dues ratlles horitzontals de la dreta). Com deia en Marc Aureli, tenim la obligació de treure de l’error a aquell que ho estigui i si no es deixa per tossuderia o orgull, ser benvolent i compassiu amb ell.

4.- REI: Cortesia: Molt relacionat amb JIN (el caràcter anterior) en tractar-se d’una relació a dos bandes, una d’elles qui exerceix la cortesia i l’altra, o bé una persona o bé la societat. Evidentment aquest és un valor d’aplicació externa, evident respecte de tercers i, potser, un dels més difícils de dur a terme perquè la vergonya és el gran aturador de la societat moderna: ens fa vergonya sortir de la tranquil·litat que ens proporciona l’anonimat, el estar en un segon pla i deixar que els altres facin.

5.- MAKOTO: Sinceritat, veracitat: Aquest caràcter està format per dos Kanjis, el de l’esquerra vol dir “parlar” i simbolitza una boca que parla, que treu paraules. El de la dreta significa “allò que ja és” o “allò que ja està fet”, de manera que tots dos junts signifiquen que la paraula donada és, ja, un acte (i no quelcom en potència –alguna cosa que encara no està feta-) Així doncs, hi ha un poema/cita japonés que diu:

Quan un samurai diu que farà alguna cosa, és com si ja estigués feta i rés no l’aturarà en el compliment de la seva paraula, perquè aquesta paraula ja és la cosa feta.

En el mon dels negocis la confiança és essencial i cultivar aquest valor serà positiu tant individual com empresarialment. Quan hom és rebedor de la confiança d’altres té una responsabilitat important envers aquests, però aquesta mateixa responsabilitat i valor és disculpa quan per algun motiu extern se’ns impedeix l’acompliment de la paraula. En un sistema basat en aquests valors, la compassió i la benevolència seran els disculpadors quan no és pugui complir la paraula donada.

6.- MEIYO: Honor: Aquesta paraula està formada per dos Kanjis: el superior, que significa “reputació” i l’inferior, que significa “admirar” o bé “dir admiració”. Traduït d’una manera més o menys lliure, voldria dir “propagar la reputació”. En algunes ocasions aquet honor es tradueix o converteix en honestedat envers altres i nosaltres mateixos. Ser jutges de nosaltres mateixos, ser coherents i honestos ens aportarà la reputació –la base- que construirà el nostre honor. Una traducció moderna podria ser: tenir principis: allunyar l’arbitrarietat.

7.- CHUUGI: Lleialtat: Una altra paraula composta per dos Kanjis: el superior: chuu que vol dir sinceritat o lleialtat. Representa un cor i, a sobre, el símbol de “mig”, “centre”. Podria entendre’s com no tenir cap conflicte en el cor, o arribar al punt de l’Aurea Mediocritas (la justa mesura). El Kanji de sota “gi” significa: “deure” o bé “fer allò que toca” (veure el primer valor). A què som lleials avui? La lleialtat implica sacrifici –fer allò que toca, que cal fer- en moltes ocasions i qui és el maco que vol sacrificar-se per algú o alguna cosa podent canviar de feina, o de casa o de parella, com qui es canvia de camisa?

Arribat a aquest punt, he de demanar-vos disculpes pel rotllo que us acabo de fer llegir. Però no aneu gaire lluny, perquè hi ha una segona part: els valors de la Roma clàssica, en concret, l’estoïcisme i l’epicureisme.

Dir-vos que aquest text ha estat possible gràcies la bona música que estic escoltant: “Buddha Bar presents Chill Out in Paris”

Post Scriptum: si us plau, si creieu que he comés algun error en la interpretació dels kanjis i o en qualsevol altra cosa, feu-m’ho saber. Podeu notificar-m’ho a: alex@quatrecoses.cat. Gràcies.

Siguin quines siguin les creences d’un home, l’únic objectiu que tenen és acompanyar-lo en el camí de la mort, ajudar-lo a morir i permetre-li rebre el gran premi final: ser recordat o esdevenir immortal.

Una bona recepta és aquella que té la quantitat justa d’ingredients, que reposa en l’equilibri dels principis culinaris i que satisfarà a la majoria de paladars.

Excloc d’aquesta definició a aquella elit que, per poder ser tal elit, varia artificialment els seus gustos per sortir d’allò que agrada o que segueix la majoria.

El moviment “indignats” ha afegit a la seva recepta un ingredient que desequilibra la recepta original: el dret a l’autodeterminació. Segur que, d’alguna manera més o menys artificiosa, han relacionat les demandes originals amb aquest dret, però si abans, la recepta, era del gust de tothom, ara ho serà de pocs.

Personalment crec que la decisió d’aixecar l’acampada ha estat força assenyada, sempre que no es deixi perdre l’esperit original –la consciència de que hi ha un problema social- i, d’alguna manera, es permeti participar a tota la societat trametent aquesta necessitat de canvi i evolució social d’una manera, potser menys espectacular, però més efectiva amb les assemblees de barri o organitzant xerrades informatives.

Tot plegat es tracta de tornar a trobar la recepta equilibrada de manera que sigui apetitosa per tots els paladars.

Se’ns paga, a aquells que tenim la sort de tenir una feina, per allò que fem. Se’ns paga per estar un determinat nombre d’hores al dia executant les tasques més diverses. Se’ns paga el que se’ns paga per complir un horari.

Per què, llavors, ens costa tant acceptar que els nostres superiors en la jerarquia empresarial vulguin saber en què dediquem el nostre temps? Serà que tenim alguna cosa a amagar com ara que no estem dedicant tot el temps a la feina i que en passem més del degut navegant per internet o fent petar la xerrada amb els companys? Serà que ens toca en l’orgull o en… ves a saber què, que ens creguin irresponsables de fer allò que ens hem compromès –per contracte- a fer?

… quatre pensaments…

El treballador té dret al seu sou, l’empresari, a saber que allò que està pagant és per una feina que s’ha dut a terme correctament.