No és la meva intenció demonitzar aquestes eines tan útils en segons quins aspectes de la vida laboral i qutidiana, però sí que voldria fer notar l’error que cometem en centrar o basar qualsevol moviment social en les xarxes socials. La clau està en els vincles que s’estableixen: en una xarxa social virtual no cal tenir una relació d’amistat prèvia amb algú per a que aquesta persona incrementi la nostra llista d’amics. Hi ha estadístiques que diuen que només un 9,5% de la població té més de cinc amics físics, entenent com a amics aquelles persones que contribueixen activament en la nostra quotidianitat personal, ja sigui en la resolució de problemes, en el debat constructiu, etc; en canvi, la mitjana d’amics al facebook es mou sobre els 120.

Si difícilment som capaços de mantenir el contacte amb cinc o sis sense que de vegades ens suposi un esforç, com pretenem considerar ‘amics’ als desconeguts que omplen les files de la nostra llista de contactes?

No hi ha intercanvi d’idees o pensaments constructius amb implicacions personals, com a molt es comparteixen trivialitats obviables que no construeixen res.

Prenem les xarxes socials com a eines facil·litadores de contacte personal i, si per error, ens trobem amb la persona de l’altra banda del cable, no sabem massa bé què fer; de fet sí ho sabem: escapar.

La xarxa social és un pas més en el camí equivocat de l’evolució humana. Una ensopegada necessària de la que caldrà refer-se per reconèixer que allò que és nou no és, necessàriament, el camí correcte a prendre.

… talment com un adult que col·lecciona sabates més enllà de lo funcional: atresorant “Like’s” i construint-se fora del mon, construint una pseudo-realitat en un espai imaginari.

No pots ignorar a qui pensa de manera diferent a com ho fas tu, en tot cas, pots fer-ho d’aquells que pensen com tu, perquè ni aporten res nou ni suposen un risc pel teu sistema ideològic, però no cometis l’error d’ignorar o menystenir a qui discrepa de la teva opinió.

Pots tenir la realitat que vulguis sense canviar-la essencialment. Només cal mirar-la d’una altra manera; la dificultat, però, rau en saber com mirar i en no creure en estructures inamovibles.

La sentència anterior s’extreu del principi d’inducció matemàtica i dels axiomes de Peano.

No, aquest escrit no va sobre les desastroses –no sé si necessàries- retallades en matèria sanitària dutes a terme per les diferents administracions. Però tampoc no s’hi allunya gaire.

Introduint les essències.

L’esperança és l’essència de la felicitat. Sense una no hi ha l’altra. L’esperança és allò que mou i la felicitat assolida és el destí, el lloc d’arribada. Sense camí a recórrer no hi ha, tampoc, felicitat. Fixeu-vos en aquells que ho tenen tot. Quants cops no hem llegit a la premsa que tal artista ha mort de sobredosi o que tal altre està en una clínica de desintoxicació. Felicitat és un concepte sempre-futur, ja sigui espaial o temporalment.

Arribats a aquest punt he de concedir-vos que hom pot sentir certa felicitat en assolir allò que volia, però el temps farà que la novetat envelleixi i es dissolgui dins la nova quotidianitat.

Però què és l’esperança? a banda d’allò que essencia (que n’és essència) la felicitat? És ignorància. És no saber. En saber assolim una realitat, arribem a un lloc i, com deia, no hi ha felicitat en el present, al menys, no massa duradora. Si felicitat és moviment i canvi –recerca- la realitat és allò més allunyat de la felicitat. Compte, no confonguem ara realitat amb desgràcia; és, en tot cas, un punt de partida.

La breu realitat

Vosaltres heu vist mai un metge, oncòleg, posem per cas, en que cada dia recordi als seus pacient que tenen càncer? Vosaltres creieu que aquest pacient té alguna esperança de felicitat, per efímera que sigui?

Per què, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els mitjans ens repeteixen que estem immersos en una crisi galopant? Tot just quan creiem que la cosa pot millorar et recorden que no, que t’estàs morint d’un càncer a la cartera.

Em pregunto quina novetat fa que allò que ja sabem i coneixem esdevingui noticia perpètua. Jo ja sé que l’economia va malament, però deixa’m tenir l’esperança de creure que ens en sortirem!

L’audiència augmenta de forma inversament proporcional a la felicitat d’aquesta i, què m’has dit! toca proclamar als quatre vents que això s’enfonsa per rebentar els índexs (d’audiència).

Serem “gilipolles”!

I què voleu que en faci jo, l’Alex, autor d’aquest text, quan veig per la televisió que Europa està immersa en una recessió, encara que no vulgui utilitzar-se aquesta paraula? Què puc fer quan em diuen que han despatxat a no sé quants treballadors?

Hi ha persones que després de quatre o cinc anys parlant de crisi encara no han aprés a viure en ella. De fet, estan en crisi constant.

La crisi no és un període més o menys prolongat en el temps, la crisi es un instant concret en el que es passa d’una situació favorable a una altra de menys favorable.

Un cop passat aquest instant tenim una nova quotidianitat en la que viure. Arribats a aquest punt només ens queda treballar per millorar les expectatives i tenir esperança. És un error creure que estem en crisi constant.

Els cambrers desenvolupen una marcada pèrdua de visió perifèrica, talment com si duguessin aclucalls, com les bèsties de càrrega. Si no et situes davant dels seus nassos –dels del, cambrer, és clar- ets invisible.

Com ha de funcionar una societat si quan es crea una nova llei, directriu o ordenança que no agrada el primer que es fa és ridiculitzar-la en lloc de discutir-la i refutar-la per via de la raó?

Absurditzar allò que no agrada, deixant de banda la necessària crítica constructiva, és un acte d’irresponsabilitat social. Una societat així és una societat que juga a la contra, reactiva i gens implicada en la construcció social.

L’evolució fa prevaler aquells trets que tendeixen a fer disminuir la incertesa de l’entorn de l’organisme evolucionat: un peix amb una dentadura ben afilada i amb les dents apuntant a l’interior de la boca té més possibilitats de retenir la presa que un que tingui les dents igualment afilades però apuntant a l’exterior del peix; el tret evolutiu redueix la incertesa en l’aspecte alimentari: l’animal s’alimentarà gairebé sempre. No hi ha lloc a la pregunta “avui, podré dinar?”. La resposta és, gairebé sempre, “SI”.

Qüestió important:

Si no hi ha incertesa,
no hi ha necessitat de formular preguntes.

Avui hi havia un titular a la premsa que deia que les empreses internacionals de rating (empreses que acostumen a ser les que responen a les preguntes sobre si és bo invertir en determinat assumpte) es mantenen escèptiques davant la inclusió, en la Constitució Espanyola, d’un límit d’endeutament. Bé, aquest escepticisme, en fer-lo palès públicament a través de la premsa, manté el grau d’incertesa en la ment de l’inversor i, com no, del públic en general.

Suposo que a aquestes empreses ja els va bé que es mantingui de manera antinatural aquest grau d’incertesa econòmica, ja que el seu negoci és cobrar per respondre a la pregunta “¿és bona aquesta inversió?” , és a dir, cobrar per reduir la incertesa de l’inversor.

En una mon que s’enfonsa –econòmicament-, qualsevol entitat amb capacitat per reduir la incertesa dels mercats hauria de posar-se a disposició dels governs per tal de treballar en la reconstrucció d’un mercat saludable o, si més no, no contribuir de forma tan irresponsable a augmentar-ne la incertesa.

Tothom és llicenciat en ciències econòmiques; tothom té un màster en macroeconomia; tothom sap cap calcular la gràfica d’equilibri de l’oferta i la demanda per un determinat producte i tothom es capaç de veure, a través d’un glop de guisqui, els equilibris, pilars i tendències que sustenten la societat moderna.

Perdoneu, em deixo el més important: tothom és entrenador de futbol.

No serà per això que les coses van com van?

El problema d’un codi penal és que les analogies no son aplicables tret que beneficiïn l’acusat: no val a dir que com que els actes que es jutgen son ‘similars’ a altres, es jutjaran sota les mateixes tipificacions penals que els anteriors.

Però, si el propietari d’un gos pot ser imputat d’homicidi imprudent per tenir un gos que mossega i mata a un nen, per què no pot ser-ho el propietari del bou ‘Ratón’, que ja ha matat a dos persones?

Permetre que aquest bou sigui el reclam publicitari, alhora que el protagonista, en festes populars i permetre que empaiti el públic, és com deixar una pistola carregada al pati d’una guarderia, perquè tots sabem que els nens aniran a jugar amb ella i tos sabem que és molt probable que passi una desgràcia. De la mateixa manera, i aquí és on comença el comportament delictiu, el propietari del bou sap que és probable que algú surti ferit. La cosa empitjora, però: el ramader també sap que aquest bou és molt més perillós que altres i, no obstant això, continua amb la actitud negligent de permetre que el bou surti a empaitar a la gent tot i saber que hi ha la possibilitat de causar la mort a algú.

A diferència del propietari del gos, que no espera que ningú prengui mal tot i ser, el gos, de raça considerada perillosa, el propietari del bou entén i accepta que el bou pot esdevenir una eina mortal, doncs ja ha causat mort abans, per tant, és conscient de la perillositat de l’animal en tot moment; de fet, el bou es tan reclamat precisament per la seva perillositat manifesta.

En fi, si en sabeu més que jo, que no en sé res de lleis, us agrairia els vostres comentaris.

Salutacions.