Què podem llegir? o bé, què hauríem de llegir per ser considerats “persona que llegeix”? En agafar el metro o qualsevol tren en hora punta, sobretot la primera del matí, hom hi troba molta gent amb periòdics d’aquests de franc i altres, els menys afortunats, àvids d’endur-se alguna cosa als ulls, remenen i busquen, es mouen de vagó en vagó com aquell depredador de la sabana africana que busca l’esmorzar. No puc evitar preguntar-me què mou a aquesta gent a llegir:

• La necessitat de saber què passa?
• La necessitat de tenir tema de conversa per l’hora del cafè i poder demostrar als companys d’oficina que estem “actualitzats”?
• La necessitat d’aïllar-se -més- de la resta de desgraciats (per la poca gràcia que hom mostra quan va en transport públic)

La veritat és que els que vesteixen un bon llibre son minoria. Sembla que el lector d’avui busca alguna cosa ràpida, sense compromís i si és de franc, millor. Algú ha parlat de prostitució literària? » Read the rest of this entry «

Canviant una mica de tema, com sabreu, fa uns mesos la meva sòcia i jo varem engegar un projecte força interessant, es tracta de la editorial anomenada D2·EDICIONS; voldria dir-vos que tot just ara hem tret el nostre primer llibre.

Es tracta d’un llibre de poemes de la guardonada autora andorrana Ester Fenoll Garcia. Creiem, amb la modèstia adequada, que hem fet una bona feina amb aquest llibre, d’altra banda, la tasca era fàcil per que el contingut – el veritable valor de l’obra- és fantàstic. El disseny de la portada ha anat a càrrec de 9mk (Andorra) i com podreu veure aquí és un poema afegit al poemari de l’autora.

Què més puc dir-vos? podria fer-vos un suggeriment: compreu el llibre, és més, us recomano que compreu la versió en PDF (només 2 euros) i si us agrada i voleu la versió en paper us descomptarem el preu del PDF.

Per què us demano que el compreu en la web de la editorial? La raó, és econòmica a més de ser econòmica (no, no és un joc de paraules): en primer lloc és econòmica, és clar, soc editor i es tracta de viure d’això, però en segon lloc i més important encara, penseu que si compreu un llibre en una llibreria, del preu que vosaltres pagueu per ell, un 55% se’l queda la distribuïdora (que se’l reparteix amb la llibreria). I doncs, què queda per l’autor? Un miserable 45%? NO!

Del percentatge restant la editorial ha de pagar les despeses de impremta, disseny i correcció ortogràfica.

L’autor no s’endú més del 10% del preu de venda al públic (PVP).

Us he convençut? (ni tant sols una mica?)

Salutacions i fins aviat.

Mentre anomenem al fet de escriure en les nostres respectives pàgines web “blogejar” o de qualsevol altra manera que no sigui “escriure”, estarem relegant a un segon terme aquest acte i esdevindrà una escriptura de segona categoria.

No crec que hagi de ser així.

El sol fet de escriure ja ens enriqueix -allà on sigui que ho fem- i, si a més, ens permet dir la nostra, millor encara, per que estarem creant opinió o bé contrastant-la amb altres persones.

» Read the rest of this entry «

… sobretot si és potencialment enriquidora, no fa mal. Evidentment cal minitmitzar els  costos de les coses -tant en la vida com en els negòcis- així que he decidit afiliar-me a la casa del llibre i, de tan en tan, oferir-vos la possibilitat de comprar algun llibre a través d’un enllaç a la web de la llibreria, d’aquesta manera minimitzo els costos de manteniment d’aquest servidor web i afegeixo una “gota” més de rao-de-ser a aquest blog.

Per si us interessa, el programa d’afiliats de la casa del llibre us permet anunciar els seus productes i us dona un percentatge de les vendes (fins a un 10%), no és molt, però menys és res.

Salutacions,

Del cinema, de la novel·la moderna i de la poesia? Les mesurem en funció del nostre temps lliure i de la quantitat de llibres o pel·lícules que devorem en una setmana; si ens n’empassem poca quantitat conservem, encara, la humilitat que ens permet gaudir-ne, si n’afartem, encara que no les assaborim, ens creiem que res ni ningú pot oferir-nos cosa nova, i creiem que ja ho hem tastat tot. Acabem desencisats.

Aquest matí, mentre llegia la premsa he vist la carta d’un lector que es preguntava què era la poesia per ell (i s’ho preguntava a ell mateix en un diari), tot seguit afirmava que era morta, que la poesia del segle XXI està mancada de tota bellesa.

És cert que cada cop es fa més difícil ser original per que cada cop hi ha més producció, però també hi ha més consumidors del producte i no tots els consumidors tenen accés a tots el productes, per tant, o bé el consumidor que afirma que la poesia és morta té molt temps lliure, o bé no tenia res millor a fer que escriure una carta a un diari per deixar palesa la mort de la rima.

Dels més de sis mil milions d’humans que vivim a la terra, tots anem a dormir per la nit (la majoria) tots morim, tots ens enamorem, tots entristim. Molts es casen i es divorcien, alguns tenen fills, altres els adopten. Els afortunats, hereten, el que no ho son tant, treballen, altres delinqueixen.

No hi ha massa originalitat en això, tots fem gairebé el mateix i el cinema, la novel·la, la poesia, son fruit d’aquesta manera de fer gairebé idèntica, per tant, és cert que el fons -la història a explicar- és el mateix, similar, semblant, però quan llegim poesia estem mirant a una persona als ulls -que tenen forma de vers i de vegades s’escolten amb rima- quan anem al cine, ens deixem envoltar pel que veiem, de fet, ja no hauríem de veure, sinó que hauríem de deixar-nos introduir en la trama. El mateix passa amb la novel·la.

És un error llegir poemes alhora que se’ls compara amb altres, anar al cinema comparant aquest director amb aquell, obrir una novel·la sabent que no ens agradarà per que l’autor té cognom anglosaxó. L’accés a l’art s’ha de fer des de la nuesa d’esperit.

Per sort, jo us garanteixo que ni la poesia, ni el cinema, ni la novel·la, han mort.

Salutacions,

L’essència de l’art, és ell mateix.

El dia arrencava llums d’esperança a la ciutat, mentre el vell es sentia morir cada en raig de sol que superava l’horitzó. Amagava la cara sota la pell dels anys. Es negava a despertar i sortir del carreró. » Read the rest of this entry «

Em plau comunicar-vos que D2·EDICIONS, la nostra editorial, està a punt de treure a la venda el llibre de la poetessa andorrana Ester Fenoll García titulat “Esmorzar Perfecte“.

Anteriorment us parlava sobre llibres i poesia i del repta que suposa per l’editor treballar en un projecte tan engrescador com arriscat, també us explicava què és ser editor i les seves implicacions. Avui, amb l’aparició d’aquest llibre, toto queda lligat d’una manera fantàstica, molt millor de lo que hi havia previst inicialment. Però bé, tornem a les coses importants. 

Es tracta d’un poemari d’unes 75 pàgines on cada una d’elles és millor que la anterior. Això no vol dir que les darreres assoleixin el màxim, ja m’enteneu, era una manera de dir que tots els poemes son impresionants. I son impresionants no per la seva longitud ni per la complexitat que acostuma a acompanyar a aquest gènere literari, sinó per que trenca. Què trenca? Trenca allò que un lector de poesia espera trobar en un poema, trenca esquemes i, com diu la Teresa Colom, que ha fet el pròleg del llibre, dona una volta més a la clau de la poesia, transformant la lectura, molts cops avorrida, en aquest gènere,  en imatges i sensacions molt visuals.

Cada peça és una sorpresa i us recomano que feu un cop d’ull a la web de la autora, on s’hi mostren alguns poemes del llibre.

He de dir-vos que aquesta edició és la segona, la primera va anar a càrrec de la fundació “la Caixa” (CaixaBank a Andorra) en ser guanyadora, aquesta obra, de la 28ena edició del premi Grandalla de Poesia en el 2005 (Andorra).  

Com a editor d’aquesta obra no puc deixar de recomanar-vos-la, com a lector tampoc puc deixar de fer-ho. A partir de mitjans de Juliol podreu trobar aquest llibre a les llibreries habituals i, si no hi és, demaneu que us el busquin adreçant al llibreter a la web de la editorial o bé a: comandes@e-d2.com. També podeu reservar vosaltres mateixos un exemplar en aquesta mateixa adreça de correu o bé trucant al 622.20.99.39.

Espero que us agradi la lectura.

Salutacions,

Aquest és un lloc personal, meu, de l’Alex, però em resulta inevitable reflectir-hi les meves circumstàncies, perquè van amb mi, això vol dir que també hi ha entrades de feina, projectes, il·lusions i alguna altra “anada d’olla” (soc humà, ho sento, ningú no és perfecte).

Ara toca una entrada que no sé ben bé si és de feina o és una il·lusió. Us vull parlar d’un llibre que estem editant i que si tot va bé sortirà a la venda a finals de Juny, es tracta d’un llibre de poesia del que us parlaré més endavant; ahir, mentre negociava amb alguna llibreria la distribució d’aquesta obra que preparem, vaig adonar-me’n de la situació en que es troben els llibreters quan un editor els ofereix (els ven) poesia, i és que un llibreter no viu de la poesia perquè aquest no és un gènere literari que triomfi gaire, tret que es tracti d’un autor/poeta força conegut d’aquells que el seu nom ja ha esdevingut producte comercial.

La cosa els resulta més dura quan notes que el llibreter coneix l’autor i finalment es convenç, per què quan l’autor és bo, quan demostra que no calen dots de comercial per vendre el llibre, el llibreter vol formar part de l’obra -l’editor també ho vol- i tot plegat funciona.

I els editors? la cosa tampoc no és gens fàcil, estem en constant contradicció amb nosaltres mateixos: l’obra és bona, però aquest tipus de literatura no té sortida, i doncs, què fer? tancar la porta a l’autor o bé arriscar-se i tirar endavant el projecte sabent que econòmicament no és viable?

Nosaltres -la Montse, la meva sòcia, i jo- ho tenim clar: l’autor i la seva obra. No hi ha més. Com a consumidor de literatura us dic ja no queda massa per innovar, moltes històries -la majoria- ja han estat contades i cada cop resulta més difícil retenir al lector amb una bona obra. La poesia, però, és un d’aquells gèneres que no surt amb la pretensió d’agradar al lector, senzillament, hi és, son retrats de moments, d’estats d’ànim, d’una gran necessitat de comunicar i cada poeta ho fa a la seva manera.

Suposo que el moment social -aillament individual- fa que no ens interessi què senten els altres: jo, jo i només jo.

Aquest text podria ser una mena de declaració de intencions -ara que el rellegeixo- però només son unes breus reflexions. En poesia hi ha molt per descobrir i no entenc per què ens tanquem les portes dient: bah! poesia! quan encara no sabem què trobarem en obrir el llibre.

Sobre el llibre que us deia abans, bé, us en parlo després, no marxeu gaire lluny, si us plau.

Alex

L’últim cafè.

Vint minuts. El temps que dura un cafè i quatre mots imprecisos. Les paraules sortien poc a poc, amb la cadència adequada per a una conversa irrellevant, perquè cap dels dos no s’atrevia a dir-ho: aquell seria el darrer cafè, el darrer moment que mai més compartirien.

L’un era per a l’altre un parèntesi en la monòtona quotidianitat, un al·lè de vida en un dia mort, la remor tranquil·litzant del mar, vent d’octubre entre arbres despullats. Amics. Això deien, això creien, això, volien creure. Mai cap silenci havia parlat tant com els seus ulls amb la tassa de cafè als llavis. Mai!

Havent arribat al punt de mútua necessitat, el moment del cafè esdevenia tortura insofrible. Implorant-se mútuament els ulls en arribar, i buscant allò que no es diran, l’hola i l’adéu es confonen i el primer moment esdevé mercè del darrer.

I de tant en tant es trepitgen les paraules, i es disculpen cent cops. Sempre s’expliquen les mateix històries, històries mil cops diferents! una per cada cafè, històries velles que cobreixen de formalisme el moment, altrament, d’adorable silenci. I en acabar, un adéu. I fugen el ulls en direccions imprecises, per no topar amb el cor de l’altre.

I aquelles mil històries, ja no s’escoltaran en aquella terrassa a mig matí, mil històries que ningú no seguia, però que eren pausa en la conversa de cor a cor, paraules de descans, sonors silencis per omplir els buits del moment. Paraules trencades.

Les llàgrimes del darrer cafè.

Respon-me a una pregunta.

Què és l’amor? li va preguntar ella de sobte. Ell no sabia la resposta, però va tancar els ulls un instant per buscar-la, -un sospir- agafant-li la ma que ella tenia vora la tassa de cafè, li respongué:

– Amor és despertar per la nit perquè seguir dormint és no veure’t.

– És sentir-te respirar.

– Amor és no tenir que buscar paraules quan s’acaba la conversa, i deixar parlar al cor.

– És saber enlloc de creure.

– Amor és …

… i ella el feu callar ficant-li el cor als llavis, segellant les paraules amb la ma. Amb tendresa d’ona que besa sorra.

– No m’aturis, si us plau, no m’aturis, puix ara tinc el moment, les paraules i el valor. Deixa’m dir-te què sento per… – i continuà:

– Amor és aquest moment. Tu ets el meu racó de vida i el meu silenci. La meva veu; ets el meu vent i el meu cel, el meu refugi i la meva esperança. Tu ets lo que jo no puc ser i ets, alhora, el meu mirall.

Hi havia tantes paraules als seus llavis, que al no poder-les dir totes de cop els ulls van començar a plorar-les, i així, la primera llàgrima, parlava de com desitjava compartir amb ella el primer moment del matí i veure plegats com el sol pintava els colors de les coses.

I una altra llàgrima va parlar-li de com l’esperava cada dia al lloc on, en altres moments, havien compartit cafè, amb l’esperança de retrobar-la.

I una tercera, i una quarta llàgrima, i moltes més després d’aquelles, van omplir l’espai que tots dos compartien, agafats de la ma i escoltant-se alhora mentre una suau música sonava de fons.

I aquell instant va passar, però aquella resposta perduraria més enllà de les seves vides.