La natura no és sàvia, diu en Vicenç Villatoro en el seu llibre “Sense Invitació”. No hi ha ni bé ni mal en la natura, diu en Marc Aureli.
És l’home qui altera la natural predisposició de les coses i els hi atribueix gradació moral i ètica. És l’home qui s’inventa paraules per allò que li agrada o allò que detesta. És l’home qui valora la natura i, de vegades, la natura d’altres homes.
Sigui com sigui, us recomano el llibre d’en Vicenç Villatoro: Sense Invitació.
Al augmentar el nombre de variables, les matemàtiques es col·lapsen, llavors només ens queda la mística.
(Mario Conde, “Cosas del Camino” editorial nous.)
No senyor. Lo que es col·lapsa no és el mètode, sinó la nostra capacitat per seguir utilitzant-lo. Fixeu-vos si som egocèntrics que no som capaços d’admetre les nostres limitacions i, en lloc d’això, destruïm les nostres eines tot culpabilitzant-les d’insuficiència i ineficàcia.
(Alex Galletero, “Quatre Coses”)
Tot sigui dit: aquest llibre d’en Mario Conde –“Cosas del Camino” va ser tot un descobriment, tant de l’autor com del llibre. Feia molts anys que no queia a les meves mans una lectura tan interessant . En aquest blog veureu que no acostumo a recomanar gaires llibres, però he de fer una excepció per recomanar-vos aquest. A banda de la meva objecció a la reflexió del senyor Conde –estic d’acord en moltes altres reflexions de l’obra- insisteixo en recomanar-vos-el.
Nada
yo fui nada
antes de seguir siendo nadapero quizás ahora,
desde mi privilegiada posición,
pueda querer morir con dignidad.…para poder seguir siendo:
nada.
Anticipant un futur de poesia i moments dibuixats amb lletra. Aquí us deixo un enllaça al darrer llibre de la poetessa andorrana Ester Fenoll amb fotografies de Sonia Rimbau.
Edita: Arola Editors.
“He posat cortines
a la meva vida,
algunes han coincidit
on hi havia finestres.”
I ara, mirant una miqueta enrere, un altre llibre de la mateixa autora: “Esmorzar Perfecte”.
ESMORZAR PERFECTE
Sóc tan petita
que puc seure a la vora
d’una tassa
de café amb llet.
Decideixo tirar-me dins
i sento que està tèbia,
més aviat freda.
Tinc un forat molt gran
enmig de la panxa;
suro amb forma de "Donut".
Quan me n’adono estic relliscant
per la trajectria d’una llàgrima
i és que no tindré
un esmorzar perfecte.
Estic semi-destroada
"enriquecida con calcio".
Ja us havia parlat d’aquest llibre en Sobredosi i Un Regal. En aquest cas, qualsevol dels dos llibres seria el regal perfecte (recordeu que el regal perfecte depèn molt de la persona a qui li feu)
La nostra editorial (D2·EDICIONS) es plau en presentar-vos la segona edició del llibre “de juliol a Juliol” de l’escriptora i professional social Montserrat Sirés. El llibre està organitzat per capítols –com la majoria de llibres! em direu- abordables directament o seguint la seqüència natural de lectura. M’atreviria a dir que cada un d’ells és un bon consell. Un conegut meu em deia l’altre dia que aquest llibre és natural i senzill i que tot i no tenir, aparentment, la intenció de canviar les coses, ho acaba fent. “El llibre posa ordre a les coses” em deia.
I és cert! Aquest llibre posa en veritable ordre aquelles coses que creiem que ja tenim ordenades.
Espero que us agradi.
Salutacions.
PS: el podreu trobar a la web de la editorial o bé a la vostra llibreria habitual. Ah! Com que som una editorial jove, si la vostra llibreria habitual no el tingués, que ens el demanin a d2edicions@gmail.com
Hi ha persones amb una gran capacitat inventiva, altres tenen potenciada la capacitat narrativa i alguns saben especular amb qualsevol cosa i sobre qualsevol tema. Els hi agrada construir ciutats espacials, crear civilitzacions o, senzillament, vestir-se de detectiu privat amb gavardina i barret i sortir al carrer a desemmascarar criminals.
Hi ha, també, aquells que es pregunten el “perquè” de les coses, que redescobreixen la sopa d’all a cada instant i necessiten viure allò que altres, abans que ells, ja han viscut. Aquesta gent necessita reconstruir el mon per utilitzar-lo en el seu temps de existència i ho fa fent-se preguntes que altres, abans que ells, ja han fet i han respost. Però les respostes d’altres no sempre satisfan la necessitat vital -d’una vida relativament breu- i els cal arribar a conclusions similars per ells mateixos. Similars o totalment oposades.
Els primers, escriuen novel·les i contes, els segons, articles i assaigs. Be, la distinció no és tan categòrica, però ja serveix pels meus propòsits. Ah! Entre mig hi ha els poetes. Observadors i especuladors, inventors de històries i qüestionadors incansables de l’instant en que viuen.
Independentment del grup al que volem o creiem pertànyer és necessari que ho escrivim tot -o garn part! O un boci. Un petit fragment, també val-
Un blog és una eina per pensar i especular. També ho és un quadern i un bolígraf. Però sembla que resulta més senzill deixar escrita alguna cosa a la xarxa, perquè ens la vegin i valorin, que deixar aquest quadern nostre de paper a les persones més properes a nosaltres.
Ens construïm en cada pensament i en l’us quotidià de la llengua, perquè ens permet donar forma a les nostres interioritats, ja siguin literàries o d’investigació (novel·la o assaig) però és impagable aquesta capacitat de escriure i observar els comentaris i observacions que altres fan a les nostres paraules. Creixem gràcies a ells i, possiblement, ells ho fan gràcies a nosaltres.
És clar que hi ha coses que hem de fer sortint al carrer i interactuant amb els altres, però aquest article no es refereix a la totalitat de la vida quotidiana, sinó, només, a aquella part íntima que, sense la tecnologia de la xarxa, duríem a terme tancats a la biblioteca, a l’escola, a la universitat o a casa amb uns quants llibres.
No crec que cap educador menystingui la capacitat educativa d’un blog o d’un fòrum. Estic segur que la majoria d’ells coincidiran amb mi en que cal promocionar-ne l’us per obrir l’intel·lecte al mon i aprendre a afrontar-nos amb la crítica.
… jo tampoc.
Salutacions.
Sempre tinc problemes per buscar un títol als articles d’aquests blog, i és que l’ordinador m’hi obliga. Acabo buscant-ne algun per sortir del pas i poder-me centrar en el contingut que, al cap i a la fi, és lo que importa, això fa que, de vegades, el títol i el contingut no connectin massa. Ja em disculpareu.
Aquests dies he vist la pel·lícula “V de Vendentta” i estic re-llegint la saga de Hyperion (d’en Dan Simmons), doncs bé, en la pel·lícula hi apareix una xarxa de comunicacions anomenada InterLink (una mena de Internet) i en el llibre hi ha el “Comlog“, un aparell que permet accedir a un “centre d’informació” de tot tipus; aquest aparell la gent el duu implantat -encara no sé on- i, en alguns casos, l’accés a la informació és immediat.
En tots dos casos (n’hi ha d’altres, però) l’objectiu d’aquestes tecnologies és tenir accés immediat a la informació sense anar carregant amb la, posem per cas, enciclopèdia britànica, sota el braç.
Fins aquí, ciència ficció.
Com deia en l’article anterior, ja fa uns mesos que corren pel mercat, uns aparells pretenen ser els llibres electrònics del futur (futur=un parell d’any o tres, bé, potser vuit o deu). Avui, precisament, hi ha una noticia a “El País” que parla precisament d’això. La noticia fa referència al Kindle, el llibre electrònic de la empresa Amazon, però n’hi ha d’altres de més macos, menys pesants i amb més autonomia, la diferencia respecte al Kindle, és que aquest és d’una empresa que ja té guanyada certa reputació en el mon dels llibres i la literatura, però és una qüestió purament de màrqueting, no de tecnologia .
No tan lluny de la ficció, pel que fa a la capacitat de contenir i dur informació, el Kindle o el Iliad, ens permeten carregar amb tots els document (en aquest cas faria de portafolis o porta documents) i llibres electrònics que vulguem, de manera que podem estar al tren alhora que treballant en aquella tesis o consultant els darrers informes de vendes, sense necessitat de dur una carpeta amb una cinquantena de papers en el millor dels casos.
Busquem per internet allò que ens interessa, posem per cas que hem anat a la web de “El Tamiz” i ens descarreguem algun article o PDF; uns minuts després, com que algú ha parlat del “Deconstruccionisme” anem a la web de “Derrida en castellano” i ens descarreguem l’ordinador un parell de PDF’s que decidim llegir en un altre moment: en el metro, potser?
Què fem, els imprimim o el guardem al nostre llibre electrònic? Si els imprimim, haurem de carregar amb una vintena de fulls que llençarem en acabar-los de llegir, malbaratant el paper. Si ho descarreguem al llibre electrònic, ens estalviem el fer de “mula de càrrega” tot disposant dels documents en no més de 400 grams de pes i de mides similars a les d’un llibre.
Per si això fos poc, si tenim a la vora alguna connexió a internet i el document que estem llegint té algun hiperenllaç (el clàssic link a una altra web), l’aparell es connectarà a la xarxa i el podrem llegir.
Per pensar-s’ho.
Salutacions
PS: aquí hi ha una altra noticia sobre el mateix tema aparegut, també, a “El País”
Quants diners cal guanyar en vendre un llibre per que es pugui dir que un és un escriptor com cal? Potser no son els diners, sinó la dedicació, la que fa l’ofici, oi? I llavors, quina quantitat de paraules hem d’haver escrit per poder rebre el títol d’escriptor?
La veritat és que hi ha molts autors -encara no utilitzaré el terme escriptors- que han escrit alguns llibres de qualitat i es guanyen la vida d’altres maneres ben allunyades de la literatura. Altres autors, en canvi, aconsegueixen que les editorials ens enganyin i ens facin creure que obres mediocres son bones i de qualitat acceptable.
En aquest cas les coses canvien una mica, perquè la dedicació a l’escriptura és molt més intensa en el mon digital que en el clàssic -el del paper- pel que fa a la quantitat de gent que s’hi dedica, perquè son molts els que avui en dia tenen un o dos blogs i passen hores escrivint o estructurant les seves idees de manera escrita tot oferint-les a la crítica i valoració de qui accedeix a la web, creant, alhora, un circuit realimentat que ajuda a fer creixer idees, obres i autors.
Jo encara no he vist cap associació d’escriptors en llengua catalana en suport digital, si més no, no hi ha reconeixement pels escriptors en aquest suport com el que sí hi ha pels escriptors en paper. Havent-hi la possibilitat, els mitjans i l’accés, gairebé és un delicte moral el no promocionar l’escriptura digital i promocionar-la fins als nivells de la literatura en format paper. És clar que hi ha interessos editorials creats que dificultaran l’equiparació d’ambdós suports, però la promoció de l’escriptura -i l’escriptor- digital i l’accés al reconeixement que aquesta pugui donar-nos [espero que en un futur proper] promocionarà directament l’us de la llengua catalana i afavorirà en gran mesura l’hàbit de lectura en aquesta llengua.
Estem a un pas del llibre digital gràcies a la tinta electrònica, que permet que dispositius electrònics de les mides d’un llibre estàndard continguin desenes d’obres (uns 200 llibres encabits en el tamany d’un llibre de 21×17 cms, més o menys). De moment encara son pocs, però ja he vist algunes persones amb aquests aparells llegint al metro o al tren de manera còmoda. Us recordo que la tinta electrònica és, a tots els efectes, igual de efectiva, en condicions ambientals típiques, que la tinta normal, per tant, no val la excusa que si sota un fluorescent no es veuran les lletres o que al carrer, sota el sol, tampoc no podreu llegir, la veritat és que sota el sol i al carrer, jo mai no hi llegeixo -no còmodament, almenys. Es clar que hi ha un problema essencial i fonamental en tot això, i crec que ja ho havia comentat en algun altre article, i és que si anem amb un dispositiu electrònic sota el braç per llegir llibres, la gent no veu què estem llegint i, per tant, el llibre deixarà de ser una peça més de vestir (vesteix molt l’anar amb un volum de 1000 pàgines sota el braç).
Abans he utilitzat l’expresió delicte moral. Ara ho torno a fer: és un delicte moral (el bé jurídic/moral a guardar és el planeta, la natura, els arbres) el continuar editant llibres en paper quan ja hi ha altres mitjans més efectius per divulgar una història. Sobretot si sabem positivament que l’obra a difondre tindrà una bona acceptació, és a dir, serà popular.
És clar que, com insinuava abans, el no poder dur a la nostra biblioteca particular als convidats que venen a veure’ns a casa, o fer-los seure al costat d’uns prestatges atapeïts de llibres no queda bé, no ens proporciona l’aspecte de persona-culta que tant ens agrada. El llibre electrònic o l’obra digital, no ens permeten -i jo ho agraeixo- vestir-nos amb aquesta cultura lleugerament hipòcrita.
D’altra banda hi ha obres que sí que cal mantenir en format paper, si més no, un parell de generacions més: poesia i altres gèneres poc consumits.
El llibre electrònic, en esdevenir eina quotidiana, farà que la obra escrita a la web -en els blogs- sigui portable -llegida- fora dels àmbits tecnològics: al autobus, al tren, a la biblioteca, etc. De manera que el l’obra digital estarà a un cop de wifi de distància del nostre llibre electrònic.
Tard o d’hora caldrà repensar el mercat editorial perquè els continguts -les obres- que ara mai no arriben al paper hi tindran accés directe.
Com a cap de pont en la penetració d’aquesta tecnologia al mercat, ja hi ha alguns projectes en la ment d’alguns educadors per evitar que els nens carreguin amb motxilles carregades amb cinc o sis quilos de llibres, en el seu lloc només duran un llibre electrònic -reutilitzable any rere any- on hi haurà emmagatzemant TOTS els llibre que utilitzaran durant el curs i, si en calgués algun d’afegit, es descarrega a l’aparell i llestos.
Per cert, i ja per acabar, aquests llibres electrònics contindran, juntament amb els llibres de texts, tants diccionaris com és cregui oportú. La ciència ficció és cada cop menys ficció.
Salutacions.
PS: la imatge és de l’Iliad, un dels molts dispositius que hi ha pel mercat. Es poden llegir llibres i premsa. Disposa de connexió a internet i s’hi poden fer ampliacions e memòria. Es pot escoltar música amb ell.
El gust amarg del passat
retorna als llavis,
(sovint escull el vespre
per tornar).
Veig el meu reflex
en els trens que passen,
se m’emporten
i em tornen a deixar
enmig d’un silenci
entre paraules.
Ara plou,
i la pluja barreja
sentiments i raons.
T’espero amb l’esperança xopa,
tacada de blanc.
En una tarda de pluja, si la tranquilitat acompanya, la poesia és la millor lectura.
Salutacions.
A banda de les biblioteques o llibreries hi ha altres llocs on podem trobar-los: el tren, metro, autobús o en mans d’algú que s’ha aturat a llegir-ne un -ni a prendre el sol ni a descansar: a llegir, senzillament a llegir. També ens vesteixen, fent de peça de bijuteria -o de preciada joia- com qualsevol anell o arracada.
Però deixeu-me que ara els classifiqui d’una manera peculiar: segons complementin a qui els porta; així doncs, n’hi ha, com deia, que vesteixen, altres que entretenen i, els que menys, ensenyen. I son poc els que agraden, la majoria es queden en un no ha estat malament o bé es passa l’estona, llegint-lo és a dir, que és suportable i et permet xerrar d’ell amb els teus coneguts. » Read the rest of this entry «