Qué més que la pedra del terra,
freda i mare, acollidora,
et desperta de la estupidesa?

La terra, la pedra, fa gent forta.
Les plomes del coixí t’afebleixen el braç.

Vint minuts. El temps que dura un cafè i quatre mots imprecisos. Les paraules sortien poc a poc, amb la cadència adequada per a una conversa irrellevant, perquè cap dels dos no satrevia a dir-ho: aquell seria el darrer cafè, el darrer moment que mai més compartirien.

L’un era per a l’altre un parèntesi en la monòtona quotidianitat, un al·lè de vida en un dia mort, la remor tranquil·litzant del mar, vent d’octubre entre arbres despullats. Amics. Això deien, això creien, això, volien creure. Mai cap silenci havia parlat tant com els seus ulls amb la tassa de cafè als llavis. Mai!

Havent arribat al punt de mútua necessitat, el moment del cafè esdevenia tortura insofrible. Implorant-se mútuament els ulls en arribar, i buscant allò que no es diran, l’hola i l’adéu es confonen i el primer moment esdevé mercè del darrer.

I de tant en tant es trepitgen les paraules, i es disculpen cent cops. Sempre s’expliquen les mateix històries, històries mil cops diferents! una per cada cafè, històries velles que cobreixen de formalisme el moment, altrament, d’adorable silenci. I en acabar, un adéu. I fugen el ulls en direccions imprecises, per no topar amb el cor de l’altre.

I aquelles mil històries, ja no s’escoltaran en aquella terrassa a mig matí, mil històries que ningú no seguia, però que eren pausa en la conversa de cor a cor, paraules de descans, sonors silencis per omplir els buits del moment. Paraules trencades.

Les llàgrimes del darrer cafè.

Soc l’entorn, les persones, els futurs que siguis capaç d’enumerar o comptar; no em demanis que sigui el teu deu i el teu salvador. Només hi ha un deu per mi: jo.
Busca’t els teus, no et puc ajudar en més perquè soc cendra.

La xarxa social és un pas més en el camí equivocat de l’evolució humana. Una ensopegada necessària de la que caldrà refer-se per reconèixer que allò que és nou no és, necessàriament, el camí correcte a prendre.

… talment com un adult que col·lecciona sabates més enllà de lo funcional: atresorant “Like’s” i construint-se fora del mon, construint una pseudo-realitat en un espai imaginari.

Recorda que moriràs.
Recorda-ho cada dia.

Per què vols ser com els altres?

… més de lo que caldria esperar que passi: nens que neixen sense nom ni esperança, gent que respon amb un cognom fals perquè no sap quin és el seu de debò i que mai no sabrà perquè no hi ha res ni ningú al seu voltant, tret de la fam i la mort rere les cantonades.

I què diferencia l’acte fruit de l’ambició de ser perfecte amb l’acte i actuació natural de la perfecció? l’esperit de qui els duu a terme i la confusió que genera qui els observa i ho explica segons la seva ambició.

N’hi ha que neixen sense nom ni esperança i que moren al carrer sense llàgrimes que dolguin la seva absència.

I jo he pres una decisió simple.
Però això no minimitza el meu dolor.

absurditats rere l’ampolla o el color. La marca o… absurditats. Tanmateix demà i dema passat i l’altre, sortirà el sol. i Jo no seré jo i els meus records seran una pinzellada, ara pluja, ara bosc ara un instant, ple de consonants i vocals, d’espais i sons.

I jo he pres una decisió simple.
Però això no minimitza el meu dolor.

i dema d’avui en milers…
… demà, d’avui, en milers.
Amb pauses.

Bé, volia un títol que cridés la atenció i que no fos massa llarg. Disculpeu-me si no s’ajusta totalment al cos d’aquest text. Tampoc no és massa important, però.

Tot és ràpid! Velocitat a dojo! Del pensament al paper –al blog- en un instant! És com si en veure el primer préssec de la temporada a la branca del presseguer el collim sense deixar que maduri. Sí, potser trobarem a algú que li agradi la fruita “al dente” però el cas és minoria i si volem arribar a lo més profund de l’esperit del lector cal madurar el missatge –que no és altra cosa que una safata de fruita ben presentada- i per presentar el missatge madur, cal que madurin, alhora, les paraules que el composen.

“Tonteries” oblidades com el temps verbal –no perquè un sigui més correcte que un altre, que també, sinó perquè un pot donar més força que un altre al missatge que volem trametre- son essencials en el crear literari. I la creació literària no és la novel·la o la poesia, només, és el text d’un blog, és una carta escrita pausadament, és el peu d’una fotografia o un microconte. Com més breu sigui la peça, més selecta ha de ser la fruita que triem per despertar els sentits dels lectors.

El color de la paraula és essencial en una espècie -la humana- que ha construït el seu univers sensible amb elles.

Fruita i paraules, si fa no fa…

… aquest és un apunt per mi.

La intuïció no et mostrarà la veritat que amaga una mentida, però t’indicarà que en la realitat que se’t mostra com a verdadera hi ha alguna cosa que no s’acaba d’ajustar a allò que esperes. Cal tenir-la sempre en compte, doncs, per poder prendre mesures de protecció o bé actuar per tal de que se’n mostri aquesta realitat velada.

Però cal que tingueu en compte, abans de fer alguna cosa, si de veritat voleu que se us desvetlli la veritat que s’amaga. El cop, tot i que la intuïció us avisa i ja us feia esperar la realitat amagada, pot ser demolidor. Cal, doncs, que a més de voler saber, estigueu preparats per saber.

Llegia aquest matí un pensament que deia “És la llum la que ens dona la falsa individualitat…”. Tot i que en línies generals he trobat encertat allò que volia dir l’autor, la manera de construir-ho m’ha fet pensar una estona (no massa tampoc, eh!).

La llum és lo que ens permet veure als altres i, per tant, veure’ns a nosaltres mateixos com a “no-altres”, però això és així perquè nosaltres som com som: de carn i ossos i amb un sistema sensorial que la utilitza –i els efectes que aquesta causa en la natura- per identificar objectes, moure’ns, viure, etc. Si funcionem així, quina necessitat hi ha de menystenir-nos utilitzant adjectius i proposicions negatives en construir la nostra realitat o, fins i tot, a nosaltres mateixos? Per què això de “falsa individualitat”? En tot cas, caldria preguntar-se què entenia l’autor per “individualitat”. La única manera en la que podem assolir-la és gràcies a la observació dels altres i això, a la vegada, podem fer-ho gràcies a la llum, sigui quina sigui aquesta llum: agent físic (la llum de sempre), la llum que ens ofereix el coneixement, etc. Qualsevol eina o agent que permeti diferenciar-nos dels altres, és essencial per construir-nos i és absolutament absurd renunciar a allò que som!

I per acabar, el pensament al que feia referència en el primer paràgraf deia alguna cosa com: allò que és ocult, que no se’ns manifesta, és l’origen de l’ésser. Hem tornat a renunciar. I situem, en allò que ens resulta inabastable i incomprensible, la nostra essència. Suposo que ho fem perquè no volem creure que aquesta sigui tan transitòria i puntual, irrellevant, com la nostra carn. Ens entestem en voler ser immortals. I no ens adonem que possiblement ja ho som, però d’una manera més fàcil d’entendre, tan fàcil, que no hi pesem. Clar que, acceptar una cosa fàcil –que pot ser acceptada per tothom- no ens fa diferents i, per tant, la rebutgem automàticament: som i deixem de ser al ritme de la tendència de la majoria –o és al ritme invers de la tendència de la majoria?- sigui com sigui, estem com un llum.

Construim incansablement conceptes nous sobre paraules velles i ja no debatem sobre les idees que pretenem comunicar amb aquestes paraules, sinó sobre les mateixes paraules.

Salutacions.

PS: la imatge ha estat extreta d’aquí.