… a tu no t’agrada fer allò que fa la majoria, però, per què mires què fa la majoria? –Perquè seran la meva audiència quan vegin que soc diferent. Perquè necessito ser observat, perquè sense ells, no soc.

… és per això, per la futilitat de la memòria i el soroll de la quotidianitat, que cal renovar periòdicament les nostres creences i valors.

A diferència de la certesa –empírica- allò que hom creu es veu degradat per la pròpia quotidianitat humana perquè la creença està en un estat energètic superior –no natural- al de la certesa i per mantenir-la en aquest estat cal una aportació d’energia constant.

Tot plegat es tracta de mantenir enlairat el globus aerostàtic: sense l’aportació de calor, d’energia, no hi ha sustentació.

La quotidianitat moderna aporta una quantitat excessiva de soroll a la nostra vida, dispersant la nostra atenció envers d’un miler de coses i, alhora, disminuint la quantitat d’energia dedicada a la sustentació del nostre sistema de creences; és natural, doncs, que adoptem sistemes de valors molt propers a allò que ens resulta quotidià alhora que econòmic energèticament: diners, èxit social, possessions immobiliàries, etc.: son els nostres valors moderns.

Siguin quines siguin les creences d’un home, l’únic objectiu que tenen és acompanyar-lo en el camí de la mort, ajudar-lo a morir i permetre-li rebre el gran premi final: ser recordat o esdevenir immortal.

Buscar la veritat és com voler descobrir la soledat, cap de les dos no existeix sense el seu oposat, però totes quatre: veritat i mentida, soledat i comunió, no son altra cosa que constructes humans per afavorir la supervivència, son modificadors de la percepció d’individualitat que fan més suportable l’idea de la finitud humana.

Pujar al carro de qualsevol tendència reivindicativa –o inventar-se-la- i vestir-se amb un munt de crítiques superficials al sistema i a les coses que t’envolten buscant un “… això hauria de ser així…” tot justificant-ho amb arguments naifs.

Cal entendre la realitat de les coses abans de pretendre canviar-ne cap.

És més fàcil creure que la realitat és incorrecta perquè no s’adapta a la idea que tenim d’ella: vivim en una idealització de la realitat i volem –forcem- que les coses s’ajustin a nosaltres en lloc d’entendre-les (aprehendre-les).

I, de vegades, un cop entesa, la realitat -les coses- no és podt canviar sense canviar-ne l’essència, i canviar l’essència d’una cosa, la destrueix.

Quin saber busques fora de casa? Potser el creus millor que el teu? No t’han ensenyat bé els teus avantpassats? No t’emocionis de trobar llibres mil·lenaris amb títols impronunciables, perquè aquells que els han escrit també han mort: la vida no té una sortida d’emergència. No et satisfarà pas allò nou que aprenguis, ho farà la creença i l’esperança que en el nou saber adquirit hi hagi el camí cap a la immortalitat.

Però et deixaràs enganyar, oi?


Fins que no siguis plenament conscient[i] que la matèria que forma la teva ma és fruit de l’explosió -fa milers de milions d’anys- d’una estrella[ii], no podràs alliberar-te de l’egocentrisme d’aquell qui es creu únic i eix vertebrador de l’univers o, més modestament, de la vida en el planeta. No podràs, alliberar-te, tampoc, de les creences i mites fruit d’aquest egocentrisme.

Un breu recordatori –literaturitzat– a mi mateix.

Publicat prèviament el desembre 27, de 2010.

[i] Més enllà de d’una simple acceptació del fet.

[ii] La imatge que acompanya aquest text és la nebulosa cap de cavall, que està en el cinturó de la constel·lació d’orió (la primera estrella de l’esquerra del cinturó). Vegeu també aquest enllaç sobre la Nebulosa D’orió

Sempre t’han dit que iniciar una negociació amb un No a la butxaca et farà fort. Potser t’han dit que seràs més respectat i potser, fins i tot, creguis que l’altre, aquell amb qui et reuneixes, és el teu enemic i que et prendrà poc menys que l’honor i la credibilitat o ves a saber què…

El teu problema està en que en acabar-la només te n’hauràs endut, de trofeu, paraules i, molt possiblement, un enemic més –aquell qui tu creies que ho era, ara ho és.

Mantenir la negativa per mantenir la posició és una despesa d’energia important que mai no acostuma a compensar l’esforç de les parts per arribar a una entesa. L´únic que se’n beneficia és el teu ego, fútil e irrellevant com tu –com jo o com qualsevol altra cosa o ésser viu.

I parlant d’egos, ja ho deia en Marc Aureli:

Tantes persones importants que hi ha hagut i tantes altres que les han admirat. Però tant els uns com els altres han seguit el mateix camí: la mort. Tots som iguals en ella i no tornarem pas per veure quants ens recorden.

Qui recordarà els cops que has dit No? Però tens raó: qui recordarà els cops que has estat benvolent i concil·liador?

Deia en Reinhard Selten (premi Nobel d’economia al 1994) que negociar no és seure i escolar a l’altra part, sinó que és saber què vol. I qualsevol inici de negociació que dugui una negativa a cedir de bon principi –cedir no és perdre- no va ben encaminada.

Però bé, suposo que esmorzant les coses es veuen d’un color més amistós, així doncs, jo segueixo amb el meu cafè… tu, si vols…

… pots ignorar això que acabes de llegir i anar a barallar-te amb qui vulguis.

No hi ha prova més clara d’immaduresa que fer ostentació d’allò que t’és donat a aconseguir per tu mateix o bé d’allò que un animal, sense raó ni intenció, pugui aconseguir, perquè fins i tot les rates es reprodueixen!

PS: tinc el llatí de 2on de BUP una mica rovellat. El títol pretén dir: “La infància eterna de l’home”