Per a qualsevol cosa que facis, hi ha –tens- una explicació satisfactòria que justifica el teu comportament.
Per tu, al menys.

La meva realitat és punt de partida,  
                            mai punt d’arribada.

Tret que, ja des de bon principi, decideixi no interaccionar amb la resta d’individus que conformen la meva quotidianitat i això serà impossible perquè tot i aconseguir la no interacció conscient, els meus sentits no es poden impermeabilitzar respecte d’allò que, activa o passivament, ve de fora de mi i que construeix la meva realitat subjectiva.

Passa per assolir una observació objectiva de l’entorn, sense prejudicis, sense valoracions; i no és tant fàcil com sembla, perquè la valoració d’allò observat es la base de la nostra identitat, perquè construïm “jo” en funció d’“altri” i és difícil renunciar a la pròpia construcció.

Fins que no trobis què t’apassiona,
estaràs condemnat a vagar per entre les teves les teves misèries.

Alguns son alumnes tota la vida: buscant algú que els ensenyi què dir, què fer, què repetir perquè creuen que sols no saben viure. Trobaran algú que els mostrarà alguna veritat i l’atresoraran com la cosa més valuosa del mon per, tot seguit, ensenyar-la tan aviat com tinguin oportunitat sense tardar a dir qui era el mestre que es va dignar a ensenyar-los-la.

Altres, els menys, maten al mestre per esdevenir-ne un: no és mestre qui repeteix allò que no ha trencat, provat, validat, criticat i treballat amb el coneixement rebut i el que ha pogut aconseguir de diverses fonts; en aquest punt, en tria les parts que creu convenients, les perfecciona i, si s’escau, les entrega a algú altre. Però també és possible que no aconsegueixi crear res millor… tan se val perquè, sigui com sigui, s’haurà convertit en el millor dels alumnes.

Em sento feliç en veure que t’equivoques i que comets errors, encara que només siguin d’ortografia; i quan veig la teva “basura” és quan més satisfet em sento de tota la feina que he fet per saber més que tu, per tant, permetré que segueixis sent un ignorant i que cometis errors.

Mai no dius allò que vols dir
sempre dius allò que ets.

Ajudar per la satisfacció posterior que hom pugui sentir, és com menjar per poder cagar, cagar en el més pur esperit Freudià; tal ajuda perjudica a qui fa tal acció…

El bé i el mal recompensen de la mateixa manera, amb la diferència, però, que el mal mostra un orgull i una franquesa envejables en assolir l’èxit que el bé és incapaç de gestionar sense una posterior cadena de sacrificis i penitències per compensar i amagar la satisfacció en assolir-lo; tot i això, el bé es vesteix de gala i esquiva l’anonimat que gairebé li és obligat, esdevenint part contraria.

Soc l’entorn, les persones, els futurs que siguis capaç d’enumerar o comptar; no em demanis que sigui el teu deu i el teu salvador. Només hi ha un deu per mi: jo.
Busca’t els teus, no et puc ajudar en més perquè soc cendra.