No, aquest escrit no va sobre les desastroses –no sé si necessàries- retallades en matèria sanitària dutes a terme per les diferents administracions. Però tampoc no s’hi allunya gaire.

Introduint les essències.

L’esperança és l’essència de la felicitat. Sense una no hi ha l’altra. L’esperança és allò que mou i la felicitat assolida és el destí, el lloc d’arribada. Sense camí a recórrer no hi ha, tampoc, felicitat. Fixeu-vos en aquells que ho tenen tot. Quants cops no hem llegit a la premsa que tal artista ha mort de sobredosi o que tal altre està en una clínica de desintoxicació. Felicitat és un concepte sempre-futur, ja sigui espaial o temporalment.

Arribats a aquest punt he de concedir-vos que hom pot sentir certa felicitat en assolir allò que volia, però el temps farà que la novetat envelleixi i es dissolgui dins la nova quotidianitat.

Però què és l’esperança? a banda d’allò que essencia (que n’és essència) la felicitat? És ignorància. És no saber. En saber assolim una realitat, arribem a un lloc i, com deia, no hi ha felicitat en el present, al menys, no massa duradora. Si felicitat és moviment i canvi –recerca- la realitat és allò més allunyat de la felicitat. Compte, no confonguem ara realitat amb desgràcia; és, en tot cas, un punt de partida.

La breu realitat

Vosaltres heu vist mai un metge, oncòleg, posem per cas, en que cada dia recordi als seus pacient que tenen càncer? Vosaltres creieu que aquest pacient té alguna esperança de felicitat, per efímera que sigui?

Per què, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els mitjans ens repeteixen que estem immersos en una crisi galopant? Tot just quan creiem que la cosa pot millorar et recorden que no, que t’estàs morint d’un càncer a la cartera.

Em pregunto quina novetat fa que allò que ja sabem i coneixem esdevingui noticia perpètua. Jo ja sé que l’economia va malament, però deixa’m tenir l’esperança de creure que ens en sortirem!

L’audiència augmenta de forma inversament proporcional a la felicitat d’aquesta i, què m’has dit! toca proclamar als quatre vents que això s’enfonsa per rebentar els índexs (d’audiència).

Serem “gilipolles”!

I què voleu que en faci jo, l’Alex, autor d’aquest text, quan veig per la televisió que Europa està immersa en una recessió, encara que no vulgui utilitzar-se aquesta paraula? Què puc fer quan em diuen que han despatxat a no sé quants treballadors?

Hi ha persones que després de quatre o cinc anys parlant de crisi encara no han aprés a viure en ella. De fet, estan en crisi constant.

La crisi no és un període més o menys prolongat en el temps, la crisi es un instant concret en el que es passa d’una situació favorable a una altra de menys favorable.

Un cop passat aquest instant tenim una nova quotidianitat en la que viure. Arribats a aquest punt només ens queda treballar per millorar les expectatives i tenir esperança. És un error creure que estem en crisi constant.