Soc un instant. Un gerundi: essent. Una forma gens personal, afegitó a l’instant en que coexisteixo; un breu i senzill canvi estructural en la organització de la matèria, un caos dintre un cosmos dintre un caos en l’ésser, en el sent, d’alguna altra cosa.

I l’ordre canviarà en el mateix femtosegon astronòmic: un cosmos dintre un caos dintre un cosmos i el meu gerundi esdevindrà pretèrit perfet simple amb la mateixa lleugeresa que un pardal executa un saltiró perfecte (present, en aquest cas).

I se’m pronunciarà en forma passada: va ser… havia estat… tot oblidant que encara soc i que sempre seré; en altra forma, és clar.

Caos i Cosmos s’intercanvien els documents universals d’identitat –car, fan la mateixa cara, tots dos, vistos de lluny- i és en aquest punt, on l’home és home i no una altra cosa. És en aquest punt on tot comença i tot acaba.

I les formes verbals, què?