El poble ha oblidat que és el poble. El poble, esdevingut ignorant en extrem per avorriment d’ell mateix, ja no sap què és la democràcia i, de sobte, s’aixequen lemes infantils i sense sentit.

El poder és del poble! El carrer és nostre! Lluitarem per vosaltres! No oblidem i no perdonem!

El carrer sempre ha estat del poble, però el poble ho ha oblidat. En quin moment va renunciar a ell? No ho sé, suposo que el telèfon mòbil de darrera generació era més atractiu que les llibertats guanyades amb la feina, sang i suor vessada pels nostres pares i avis.

El poder és del poble. El poble ha parlat, diuen. Però quants pobles hi ha i quantes proclames més poden sorgir? I què passa amb aquells que no es senten inclosos amb “el poble” al que alguns fan referència en erigir-se portaveus d’aquest?

Només hi ha un poble i només hi ha una manera per proclamar la seva veu: la democràcia i les urnes. Això implica tolerància envers d’aquells que no pensen de la mateixa manera, també implica acceptar allò que la majoria –aquest cop sí, aquest cop es tracta del poble- decideixi lliurement per boca i ma de cada individu: a les urnes.

Això és democràcia i cap altra cosa no ho és.