Què és l’ànima? On resideix i, com me la poden prendre?

Obviant una mica les definicions antigues, filosòfiques i religioses, podríem resumir dient que l’ànima és allò que em fa viu. Allò que permet que em mogui, que evolucioni, que senti, resumint més: l’anima és allò que em construeix tal i com soc.

Aquest escrit és a propòsit d’un altre que apareix a “El País” i que parla de la pirateria que pateixen determinats jocs de xarxa, pirateria amb l’objectiu de robar el “avatars” dels usuaris. L’article de l’esmentat diari està titolat: “Ladrones de almas en un mundo virtual”.

Hom podria pensar que és un assumpte trivial i infantil això de doldre’s per la pèrdua del teu personatge en algun joc on-line (em refereixo, en concret, al World of Warcraft) però no hi ha res més lluny de la realitat, no és un assumpte senzill i que et robin el teu personatge, fa molt mal.

Per què dol perdre un personatge virtual?

Principalment per que has perdut una cosa teva que ha costat mesos i molt d’esforç aconseguir: els personatges, en aquests jocs, evolucionen al llarg del temps, podent-los dotar de característiques i habilitats gairebé úniques i determinades pel propi jugador; pel caràcter del propi jugador.

Però també dol perquè al llarg dels mesos que ha costat construir un personatge –l’avatar: una representació del jugador en el mon virtual, una projecció de la personalitat- hem interaccionat amb altres jugadors, hem xerrat amb ells –amb els xats del joc- i ens hem estat fins a la matinada (moltes matinades, de vegades!) intentant aconseguir una determinada fita i hem rigut junts en assolir-la, és a dir, hem formant part d’un grup i els membres del grup ens respecten, encara que no ens haguem vist mai. En un joc virtual no cal que els jugadors ens coneguin personalment per crear relacions d’amistat i col·laborar entre ells. I un jugador habitual en perdre el seu personatge, perd una part de la seva ànima: allò que l’emociona, que el fa viure experiències diferents i emocionants. Pensareu: què té d’emocionant tocar les tecles d’un ordinador o moure un ratolí frenèticament per matar un personatge en un mon que no existeix? No subestimeu els mons virtuals, sobretot perquè son una extensió d’aquells mons que fins ara se’ns presentàvem a través de la literatura: herois, dracs, monstres, princeses, elfs, morts vinents, etc. Tret que ara, amb la tecnologia, el lector entra en un mon canviant i hi participa activament [més activament que en un llibre]. Aquí hi ha la emoció. Aquell que plora en llegir una novel·la és igual que aquell que sent alegria en matar al monstre a cops de ratolí. Tampoc no ho compareu massa amb la literatura, és una cosa similar –va bé com a exemple per mostrar la implicació del jugador en la història- però és totalment diferent.

Perdre un personatge és no tornar a anar amb els “amics” (amistat construïda al llarg de mesos o anys) perquè haurem de tornar a començar des de zero amb un personatge nou i, tot i que els “amics” hi seran, serà impossible participar amb ells, ja que les diferències de nivell entre els personatges serà impossible de salvar. Perdre un personatge és sortir traumàticament del grup és no tornar a sentir aquella emoció, és tornar a l’anonimat d’abans.

No és una qüestió tan diferent.

Un cotxe nou i flamant, un ordinador o unes sabates de marca. La gent viu per tenir i per construir-se una imatge amb allò que té i hi ha milers de maneres d’aconseguir-ho, una d’elles és la reputació aconseguida en un joc com World of Warcraft. Qui és compra unes sabates de marca anirà a lluir-les vora aquells que les puguin reconèixer, qui juga al World of Warcraft és mourà en altres cercles, cercles que li reconeixeran el mèrit del personatge.

En ambdós casos: qui estalvia diners per comprar unes sabates noves de marca o qui aconsegueix el nivell 80 en aquest joc, projecten part de la seva ànima (allò que els mou, que els fa sentir) fora d’ells: son en funció de lo que tenen i aconsegueixen, els mou el tenir propietats, físiques o virtuals. El problema és essencialment el mateix en els dos casos, només canvia l’objecte de desig.

Salutacions,