La novel·la històrica és una bona manera de fer un cop d’ull al pensament humà. Podem rellegir-nos el “Jo, Claudi”, d’en Robert Graves o “Les memòries de Neron” per veure retratada la societat de llavors i intuir la societat moderna en els combats de gladiadors, l’afany per les possessions i l’accés a lo públic. Ja llavors, en aquell temps de societat moderna embrionària, hi havia els “estoics” que feien el paper que avui té guanyat el neo-budisme o neo-orientalisme. Si aleshores els romans anaven a Grècia a buscar coneixement (de fet, l’importaven directament a Roma) nosaltres acudim a Orient (o l’importem).
Feu un cop d’ull a la Wikipèdia fi trobareu una pinzellada sobre aquesta escola filosòfica (els qui sou de tele, més que de llibre, potser recordareu a en Neron, aquell que va cremar Roma, doncs bé, en Seneca un estoic de cap a peus, era un contemporani seu)
A grans trets i a efectes pràctics (m’estalvio d’explicar gran part de la doctrina: aquest no és el lloc adequat per fer-ho) l’estoïcisme postula que per ser lliures, per sentir-nos lliures, hem de deslliurar-nos de les coses materials, no hem de sentir necessitat de tenir coses o de voler ser famós i gran. Sigui dit que al mateix Sèneca se l’acusava de ser un pel hipòcrita, ja que tenia moltes propietats i era conseller del princeps (Nero). Els seus detractors deien que era molt fàcil ser auster quan no tens necessitat de lluitar per viure. Sigui com sigui, en Seneca va sobreviure a les insinuacions malicioses del seu temps i ha arribat fins avui amb la reputació neta i lluent, de fet, en Michel de Montaigne era un gran admirador del filòsof romà i la seva obra beu del pensament de Seneca.
Com sempre, volent dibuixar la fulla d’un arbre, he acabat pintant tot un paisatge boscos. El despreniment de lo material no cal que sigui un “vendre la casa i el cotxe i anar-nos-en a viure sota un pont”, només cal observar-nos i ser conscients de què sentim quan veiem un cotxe com (mireu-vos aquest article de Enric Gil). Jo he dit “observant-nos” però hauria pogut dir, també, “meditant”. La meditació i la auto-observació podrien ben bé passar per conceptes sinònims i per mi ho son, ara bé, meditar es relaciona molt fàcilment en seure al terra amb les cames creuades i patir mal d’espatlla o acabar dolorit, mentre que la observació la pots fer assegut al sofà de casa, còmodament. Al cap i a la fi, lo que importa és resultat final. Son diferents maneres d’anomenar la recerca de l’essència de l’esser humà.
Fem un petit exercici d’honestedat? Si us diguessin que heu de morir en, posem per cas, sis mesos, per què (per quina cosa, quin motiu o raó) ploraríeu? És a dir, per què faríeu un pacte amb el diable per viure més? I , com deia, és un breu exercici d’honestedat, no cal que em contesteu, si no voleu.
Salutacions
PS: Aqui us deixo l’enllaç a dos conceptes interessants: