Hi ha persones amb una gran capacitat inventiva, altres tenen potenciada la capacitat narrativa i alguns saben especular amb qualsevol cosa i sobre qualsevol tema. Els hi agrada construir ciutats espacials, crear civilitzacions o, senzillament, vestir-se de detectiu privat amb gavardina i barret i sortir al carrer a desemmascarar criminals.

Hi ha, també, aquells que es pregunten el “perquè” de les coses, que redescobreixen la sopa d’all a cada instant i necessiten viure allò que altres, abans que ells, ja han viscut. Aquesta gent necessita reconstruir el mon per utilitzar-lo en el seu temps de existència i ho fa fent-se preguntes que altres, abans que ells, ja han fet i han respost. Però les respostes d’altres no sempre satisfan la necessitat vital -d’una vida relativament breu- i els cal arribar a conclusions similars per ells mateixos. Similars o totalment oposades.

Els primers, escriuen novel·les i contes, els segons, articles i assaigs. Be, la distinció no és tan categòrica, però ja serveix pels meus propòsits. Ah! Entre mig hi ha els poetes. Observadors i especuladors, inventors de històries i qüestionadors incansables de l’instant en que viuen.

Independentment del grup al que volem o creiem pertànyer és necessari que ho escrivim tot -o garn part! O un boci. Un petit fragment, també val-

Un blog és una eina per pensar i especular. També ho és un quadern i un bolígraf. Però sembla que resulta més senzill deixar escrita alguna cosa a la xarxa, perquè ens la vegin i valorin, que deixar aquest quadern nostre de paper a les persones més properes a nosaltres.

Ens estem construint.

Ens construïm en cada pensament i en l’us quotidià de la llengua, perquè ens permet donar forma a les nostres “interioritats”, ja siguin literàries o d’investigació (novel·la o assaig) però és impagable aquesta capacitat de escriure i observar els comentaris i observacions que altres fan a les nostres paraules. Creixem gràcies a ells i, possiblement, ells ho fan gràcies a nosaltres.

És clar que hi ha coses que hem de fer sortint al carrer i interactuant amb els altres, però aquest article no es refereix a la totalitat de la vida quotidiana, sinó, només, a aquella part íntima que, sense la tecnologia de la xarxa, duríem a terme tancats a la biblioteca, a l’escola, a la universitat o a casa amb uns quants llibres.

No crec que cap educador menystingui la capacitat educativa d’un blog o d’un fòrum. Estic segur que la majoria d’ells coincidiran amb mi en que cal promocionar-ne l’us per obrir l’intel·lecte al mon  i aprendre a afrontar-nos amb la crítica.

Però si jo no en sé d’escriure!

… jo tampoc.

Salutacions.