En el mon clàssic del paper

Quants diners cal guanyar en vendre un llibre per que es pugui dir que un és un escriptor com cal? Potser no son els diners, sinó la dedicació, la que fa l’ofici, oi? I llavors, quina quantitat de paraules hem d’haver escrit per poder rebre el títol d’escriptor?

La veritat és que hi ha molts autors -encara no utilitzaré el terme “escriptors”- que han escrit alguns llibres de qualitat i es guanyen la vida d’altres maneres ben allunyades de la literatura. Altres autors, en canvi, aconsegueixen que les editorials ens enganyin i ens facin creure que obres mediocres son bones i de qualitat acceptable.

En el mon digital

En aquest cas les coses canvien una mica, perquè la dedicació a l’escriptura és molt més intensa en el mon digital que en el clàssic -el del paper- pel que fa a la quantitat de gent que s’hi dedica, perquè son molts els que avui en dia tenen un o dos blogs i passen hores escrivint o estructurant les seves idees de manera escrita tot oferint-les a la crítica i valoració de qui accedeix a la web, creant, alhora, un circuit realimentat que ajuda a fer creixer idees, obres i autors.

Jo encara no he vist cap “associació d’escriptors en llengua catalana” en suport digital, si més no, no hi ha reconeixement pels escriptors en aquest suport com el que sí hi ha pels escriptors en paper. Havent-hi la possibilitat, els mitjans i l’accés, gairebé és un delicte moral el no promocionar l’escriptura digital i promocionar-la fins als nivells de la literatura en format paper. És clar que hi ha interessos editorials creats que dificultaran l’equiparació d’ambdós suports, però la promoció de l’escriptura -i l’escriptor- digital i l’accés al reconeixement que aquesta pugui donar-nos [espero que en un futur proper] promocionarà directament l’us de la llengua catalana i afavorirà en gran mesura l’hàbit de lectura en aquesta llengua.

Nexes.

Estem a un pas del llibre digital gràcies a la tinta electrònica, que permet que dispositius electrònics de les mides d’un llibre estàndard continguin desenes d’obres (uns 200 llibres encabits en el tamany d’un llibre de 21×17 cms, més o menys). De moment encara son pocs, però ja he vist algunes persones amb aquests aparells llegint al metro o al tren de manera còmoda. Us recordo que la tinta electrònica és, a tots els efectes, igual de efectiva, en condicions ambientals típiques, que la tinta normal, per tant, no val la excusa que si sota un fluorescent no es veuran les lletres o que al carrer, sota el sol, tampoc no podreu llegir, la veritat és que sota el sol i al carrer, jo mai no hi llegeixo -no còmodament, almenys. Es clar que hi ha un problema essencial i fonamental en tot això, i crec que ja ho havia comentat en algun altre article, i és que si anem amb un dispositiu electrònic sota el braç per llegir llibres, la gent no veu què estem llegint i, per tant, el llibre deixarà de ser una peça més de vestir (vesteix molt l’anar amb un volum de 1000 pàgines sota el braç).

Abans he utilitzat l’expresió “delicte moral”. Ara ho torno a fer: és un delicte moral (el bé “jurídic/moral” a guardar és el planeta, la natura, els arbres) el continuar editant llibres en paper quan ja hi ha altres mitjans més efectius per divulgar una història. Sobretot si sabem positivament que l’obra a difondre tindrà una bona acceptació, és a dir, serà popular.

És clar que, com insinuava abans, el no poder dur a la nostra biblioteca particular als convidats que venen a veure’ns a casa, o fer-los seure al costat d’uns prestatges atapeïts de llibres no queda bé, no ens proporciona l’aspecte de persona-culta que tant ens agrada. El llibre electrònic o l’obra digital, no ens permeten -i jo ho agraeixo- vestir-nos amb aquesta cultura lleugerament hipòcrita.

D’altra banda hi ha obres que sí que cal mantenir en format paper, si més no, un parell de generacions més: poesia i altres gèneres poc consumits.

El llibre electrònic, en esdevenir eina quotidiana, farà que la obra escrita a la web -en els blogs- sigui portable -llegida- fora dels àmbits tecnològics: al autobus, al tren, a la biblioteca, etc. De manera que el l’obra digital estarà a un cop de “wifi” de distància del nostre llibre electrònic.

Tard o d’hora caldrà repensar el mercat editorial perquè els continguts -les obres- que ara mai no arriben al paper hi tindran accés directe.

Com a cap de pont en la penetració d’aquesta tecnologia al mercat, ja hi ha alguns projectes en la ment d’alguns educadors per evitar que els nens carreguin amb motxilles carregades amb cinc o sis quilos de llibres, en el seu lloc només duran un llibre electrònic -reutilitzable any rere any- on hi haurà emmagatzemant TOTS els llibre que utilitzaran durant el curs i, si en calgués algun d’afegit, es descarrega a l’aparell i llestos.

Per cert, i ja per acabar, aquests llibres electrònics contindran, juntament amb els llibres de texts, tants diccionaris com és cregui oportú. La ciència ficció és cada cop menys ficció.

Salutacions.

PS: la imatge és de l’Iliad, un dels molts dispositius que hi ha pel mercat. Es poden llegir llibres i premsa. Disposa de connexió a internet i s’hi poden fer ampliacions e memòria. Es pot escoltar música amb ell.