A banda de les biblioteques o llibreries hi ha altres llocs on podem trobar-los: el tren, metro, autobús o en mans d’algú que s’ha aturat a llegir-ne un -ni a prendre el sol ni a descansar: a llegir, senzillament a llegir. També ens vesteixen, fent de peça de bijuteria -o de preciada joia- com qualsevol anell o arracada.
Però deixeu-me que ara els classifiqui d’una manera peculiar: segons complementin a qui els porta; així doncs, n’hi ha, com deia, que vesteixen, altres que entretenen i, els que menys, ensenyen. I son poc els que agraden, la majoria es queden en un no ha estat malament o bé es passa l’estona, llegint-lo és a dir, que és suportable i et permet xerrar d’ell amb els teus coneguts.
Laltre dia llegia a El País un titular que venia a dir una cosa similar a: el bon llibre és aquell que et fa aixecar la vista [del mateix llibre] i us dic ara que això també funciona amb els titulars dels periòdics, perquè jo vaig alçar-ne la vista, per mirar enlloc, només per assaborir la veritat d’aquelles quatre paraules.
Bé, com estava dient, també hi ha llibres que et fan badallar, vesteixen molt, però et fan badallar gairebé a linstant, tot just dos o tres pàgines després d’haver-los obert. Vindria a ser el cas del bon vestit de gala (vestit de senyora, és clar, els senyors, vestits de gala, tots mostrem aspecte similar) i les sabates de tacó d’agulla, que fan que ella es senti el centre del mon, mentre que les sabates, gairebé dimmediat, just en posar-se-les, li desperten aquell ull de poll adormit per l’us habitual d’unes còmodes bambes, però, què hi farem, el sacrifici paga la pena, oi? I, per l’amor de Deu, que no la vegin badallar!
Mentre tornava a casa amb el tren, aquella mateixa tarda, va entrar una senyora al vago on era jo i, tot arrossegant les set-centes cinquanta i poques pàgines d’un llibre que el Quixot ja voldria, maniobrà, no sense poca dificultat, per poder-se treure la jaqueta sense soltar el llibre i seure davant meu. Dos pàgines després de calçar-se aquell llibre, ja badallava. Clar, manipular un llibre d’aquelles mides, esgota.
Aquests tipus de llibres son el vestit de gala o l’Armani que et vesteixes per anar al McDonalds a dinar. Tot plegat, no acaba de quadrar, oi? Seria més lògic reservar-se alguna estona per llegir, tranquil·la i còmodament, a casa; però no: ens agrada anar ben vestits amb un bon llibre.
Al cantó d’aquella senyora amb llibre gruixut hi havia un noi amb vestit i corbata, ben elegant ell; vestia un breu llibre d’unes no més de cent cinquanta pàgines que aguantava còmodament mentre, pàgina rere pàgina passaven els quilòmetres. Jo duia el meu inseparable a la maleta, ara no ve al cas dir-vos quin era, però deixeu-me emfatitzar lo de inseparable.
Eus ací tres exemples de tipus de llibres: el de vestir, que no sempre és còmode de dur i que cal utilitzar en el lloc i moment adequat, perquè, a qui se li acut anar carregat amb un llibre de prop de mil pàgines pel carrer? En aquest punt aprofito per dir-vos que a casa també es pot llegir. D’acord? No cal que demaneu permís a la vostra parella o als pares, per anar-vos-en a la habitació o en algun altre lloc tranquil amb el vostre mil-pàgines a la ma.
El segon típus de llibre -el del noi amb corbata- era un llibre que, a banda de lo que pogués contar-li, es veia comodíssim, molt adequat per dur-lo en viatges informals i breus. I es notava que era un bon llibre perquè el noi, de tant en tant, alçava els ulls del paper i mirava enlloc, suposo que per assimilar allò que llegia, com el bon vi, que entre glop i glop cal deixar passa un instant i mig, instant en que qui no sap d’enologia et pregunta què fas amb aquesta cara de plaer i la mirada perduda ves a saber on.
Jo crec, però, que aquest llibre era com que el jo duc sempre a la maleta (no és que sempre hi dugui un llibre, sinó que sempre duc el mateix) és un llibre còmode, elegant per vestir quan vols que et vegin ben vestit, però que passa discretament desapercebut si vols que el moment de lectura sigui intim. És un d’aquells llibres que et fa alçar la vista del paper i estén el relat, la història o el saber, més enllà de la paraula que hi ha escrita (bé, n’hi ha més d’una, és, només, una manera de parlar).
Quan llegeixes un llibre d’aquesta mena mentre viatges, la part més important i transcendent de la lectura, la més… diguem-ne enriquidora, no és quan llegeixes, sinó que és el moment que alces la vista del paper i mires enlloc amb un somriure que no acaba de notar-se: és el moment en que vius les paraules i saviesa que duen.
Salutacions,