Quan hem deixat de voler aprendre, per aprendre a aparentar? Hem aprés que si parlem de llibres la gent ens respecta i ens té per persones cultes. Hem aprés a construir una biblioteca i a ensenyar-la als nostres convidats per que elogiïn el nostre bon gust: qui és més ignorant, l’elogiat o l’elogiador?

I no se’ns acut preguntar a l’amo de tants llibres sobre les coses del mon i sobre els sabers secrets de la humanitat, clar, nosaltres suposem que tots els llibres que té han estat llegits i ell sap que ho creiem.

Aparença.

Tot això ve a propòsit del nous dispositius electrònics que, tard o d’hora, substituiran el llibre de paper. Tindran capacitat per milers de llibres (ja la hi tenen) i el coneixement que contindran en format digital serà igual de bo, o dolent, vàlid o invàlid, encertat o no, que pugui tenir qualsevol llibre de paper.

Què fa, doncs, que tot autor –autor novell, principalment- prefereixi la “paperificació” a la divulgació de la seva obra? Jo només hi veig una resposta: la vanitat. L’orgull de tenir alguna cosa que et fa exclusiu.

D’aquesta vanitat se n’aprofiten les noves editorials del tipus POD (print on demand) que ofereixen als autors que no troben editorial la possibilitat de imprimir el seu llibre.

En el passat l’objectiu era difondre el pensament, avui es tracta de difondre el paper.

Intueixo que aquest serà el primer esborrany d’una sèrie d’articles sobre aquest tema.

Fins aviat.

Salutacions