Sí, heu llegit bé: qüestions de mandra. Fent un cop d’ull per la blogsfera, per veure què pensa la gent de les coses, quines son les inquietuds que mouen al meu veí o per simple xafarderia, he vist aquest article, és breu, però l’he trobat interessant per que m’ha fet pensar (feia dies que no ho feia: vacances, compres, fred, mandra, etc.) en coses tan profundes. Normalment, no m’enganyaré pas a mi mateix, els meus pensaments son superficials i, eus ací la clau de la qüestió: la superficialitat de tot plegat.

Un exemple:

Em llevo a les cinc del matí, després de dutxar-me i de fer-me el primer cafè ràpid, tot això mentre penso què tinc pendent de fer quan arribi a la oficina, em dirigeixo a la estació de ferrocarrils. Fa fred, vaig ràpid per no sentir-ne tant, mentre elaboro complexes excuses per si alguna cosa de la feina no surt bé, excuses per no anar a fer el cafè amb un amic meu, excuses per… arriba el tren: lluitem una mica –els altres passatgers i jo, vull dir, per aconseguir seient- amb mirades del tipus: “jo he arribat primer”/”però jo soc més ràpid, tinc la cama més llarga”, etc.

Un matí de feina dura, estressant, amb quantitats ingents de informació que ens arrosseguen quotidianitat avall (webs de esports, de viatges, d’entreteniments, etc.)

La tarda. No és massa diferent al matí.

Arribem canats a casa…

On hi ha, en aquesta voràgine diària, un instant per a Deu?

Aquesta breu història és aplicable a la majoria de nosaltres.

Té sentit el projecte Cristià avui? Què ens ofereix el projecte cristià per ser cregut, etc…?

Senzillament, un projecte religiós no hi té cabuda en la nostra societat, no mentre el nostre ritme de vida copsi i col·lapsi les nostres hores. Jo crec que mentre haguem de racionalitzar la necessitat de Deu o de qualsevol projecte religiós a la nostra vida, no ens en sortirem (de incloure a Deu, vull dir, de la vida és relativament fàcil sortir-se’n). La nostra quotidianitat està plena de causa-efectes, plena de justificacions i justificants, com volem incloure, doncs, un deu en la nostra vida? No ens cal, oi? Ja tenim els diners i els embussos, altre prioritats, com si diguéssim.

Prèviament al plantejament d’aquestes preguntes (Deu, projecte Cristià, etc) cal haver adoptat un altre estil de vida determinat, un de més tranquil, un que ens permeti seure tranquil·lament vora la llar de foc (o el radiador) i escriure, llegir i entendre, pensar i sentir, sense cap tipus de pressa.

En fi, és només, un pensament de diumenge, sota un cel blavíssim de fred intens, a Sabadell.

Salutacions,