Mentre anomenem al fet de escriure en les nostres respectives pàgines web “blogejar” o de qualsevol altra manera que no sigui “escriure”, estarem relegant a un segon terme aquest acte i esdevindrà una escriptura de segona categoria.

No crec que hagi de ser així.

El sol fet de escriure ja ens enriqueix -allà on sigui que ho fem- i, si a més, ens permet dir la nostra, millor encara, per que estarem creant opinió o bé contrastant-la amb altres persones.

Encara hi ha la creença que el paper, lo que s’escriu/edita en paper, és de més qualitat o gaudeix d’un estatus superior a lo que puguem trobar per la xarxa. Fals. És cert, però, que qui està acostumat a escriure en paper veu més difícil la incorporació al mon digital i segueix infravalorant aquest mitjà de transferència de informació, però això té data de caducitat: ens trobem en un punt en que les noves generacions estan ?estem- prenent el relleu, i aquest relleu implica també un relleu tecnològic. Potser el terme adient no sigui “relleu” sinó convivència, convivència del paper amb la pantalla (que acaba essent del paper amb el paper, per que hom s’imprimeix allò que vol llegir en calma i assegut al seu sofà preferit); fixeu-vos que ja ni tan sols és convivència, per que no hi ha una competència per guanyar terreny o lectors, es tracta de la aparició d’una altra via ?la digital- per trametre informació, de fet, potser ara, el paper tornarà a ser el que havia de ser: una simple superfície, un mitjà, una eina de transferència.

En aquest moment el paper modifica la informació que tramet en donar-li una  credibilitat afegida el fer entendre que només s’imprimeix -es publica- allò que és de qualitat, per què no em direu que no hi ha autèntiques misèries que s’han venut com a grans obres literàries, assaigs suposadament “trencadors” o… bé, busqueu per la vostra biblioteca, segur que trobeu alguna obra decebedora i unes quantes de passables, tant és, així que es considera que l’autor que s’edita ell mateix ho fa per que cap altra editorial ha considerat bo el seu material.

Escriure a les nostres webs, o a la dels nostres amics, professors, instituts o universitats és un acte de comunicació, sempre, tan vàlid com fer-ho en paper, la diferència rau en que la inversió que faria l’editor per distribuir els nostres escrits és nul·la per la senzilla raó que nosaltres mateixos generem i distribuïm la informació llavors no és de estranyar que el negoci editorial no difongui la cultura en format digital, senzillament per que, en primer lloc no li resulta rentable i en segon lloc per que a hores d’ara encara no hem trobat una manera de fer-ho.

L’últim suport de lectura acaba essent el paper, encara que el de difusió hagi estat la xarxa i, finalment, la pantalla d’un ordinador, per tant, no hi ha competència entre l’obra difosa en paper  i la difosa per la xarxa (per que tot acaba imprimint-se) però, evidentment, el paper afegeix un estatus a la informació tramesa que la xarxa encara no pot donar.

Potser caldria fer uns passos enrere i tornar als orígens de la impremta on qui volia fer públiques les seves idees s’havia de buscar la vida i els mitjans per fer-ho. Massa intermediaris acaben corrompent el producte final, encara que molts cops sembli que en facin una selecció.

Al final de tot aquest raonament hi ha una víctima clara: l’autor novell, aquell que no ha guanyat -encara- cap premi, que no el coneix ningú i que la quantitat ingent d’obres que es presenten a concurs juntament amb l’estat d’ànim d’un jurat en un moment donat, pot fer que mai arribi a guanyar un premi.

Hi ha una possible solució per sortir del pas i ve donada pel nou mitjà de comunicació: internet. Un escriptor, un cop ha creat la seva obra pot anar al Registre de Propietat Intel·lectual per registrar-la i, en aquell moment, ja poc començar a fer-la pública i això vol dir penjar-ne alguns fragments en la seva web (blog, etc.) i que sigui l’editor qui s’ho treballi i qui ho busqui, per que tard o d’hora aquest mitjà de comunicació acabarà essent tan important com el paper per que donarà un altre nou valor afegit a la informació -en aquest cas, l’obra- i serà la possibilitat d’arribar a desenes de persones al mateix temps. Cal potenciar i creure en aquest mitjà i en aquest valor afegit.

Bé, aquí queda aquesta reflexió. Què en penseu?

Podeu deixar algun comentari o escriure’m a alex@quatrecoses.cat

Salutacions