per racons bruts i humits
soc ombra perduda
d’algú que un dia passà
per allà on no deuria.
oblidada, ombra,
sagnant de vidamorta que creix
en l’instant que s’oblida en ser.

i un mirall em diu que no soc re
que ple de formes buides em presento
encaixades per atzar en un moment,
a corre-cuita
an un racó bruit i humit.
on s’hi oblidà
–l’atzar i Déu-
la meva ànima.

mentre la bombeta arrenca llums a la cambra,
i el groc fosc -putrefacte per poc-
em deixa veure les mans,
m’arrenco de mi sensacions
forçades
amb erotisme culpable.

mentre ell llit se m’empassa,
blau rascat i esquinçat,
mirall de cel en tempesta inventada pel cec
tanco els ulls per escapar,
però no hi ha sortida,
tret de mi, que no soc bo per jo.

I lligat pel destí a un espai infectat d’olors estranyes.
sol, em trobo amb mi i em pregunto
qüestions inventades,
-“què hi fas aquí?”-
també, per una ment malalta
però no hi ha resposta en aquesta vidamort.

he sentint que deia, un que ja marxava.
que no fa mal.

què, no fa mal?